Escorxa diària
(Dies refregits) Anava per titular aquesta columna Dies Escrits i, llavors, em vaig adonar que Ponç Pons ja tenia emprat el títol en alguns dels seus papers de premsa. Açò de posar títol sembla més important del que sembla. Les coses entren pels ulls i els títols dels escrits, també. Alguns cops hauré començat narracions que tan sols s’han quedat amb el títol inicial, era la cosa més salvable o irrenunciable. Quin favor literari no m’hauré fet, procurant naugrafar en la resta de la prosa.
&&&
Aquests dies hem llegit per la premsa que la concessió de la medalla d’or de la ciutat de Mahó a JM Quintana no tindrà la unanimitat política esperada. No crec pas que JM Quintana estigui per medallums ni medallams. O tal volta vagi equivocat i a l’home (independent davant les necessitats monetàries) l’hagi picat la pigota de les vanitats. I jo sense enterar-me. Els llibres que més admir de l’autor són aquelles obres historiogràfiques com Els Menorquins i l’Autonomia i Menorca Segle XX: de la Monarquina a la República…L’escriptura de l’assaig és allò més preuat que hi veig i he copsat d’aquest autor feiner. En la guia de la ciutat de Maó (ed. Columna) hi vaig trobar a faltar els factors de la vulgaritat, aquella cosa indescriptible que més m’estim; els detalls dels naufragis personals, etc., Açò del magnetisme dels metalls no ho he acabat d’entendre mai. Serà pel rovell?
&&&
Rèquiem. M’agraden els rèquiems i tota aquella música de caire mortuori Missa de difunts. L’encís del comiat. En vaig ésser un col·leccionista compulsiu. Rèquiems de Mozart, de Brhams, de Verdi, de Fauré, de Dvorak, de Keek, etc., en versions diverses i disperses d’intepretacions que anava comparant i contrastant així com eren sentides. No hi ha dubte. Els millors rèquiems són aquells que tu pots escoltar encara de cos present i que els altres no estan sentint per tu.
No entenc perquè estan tancant la plaça des Born. Per quin motiu estan excloent a la ciutadania, al poble en definitiva, que pugui escoltar aquest concert gratis? Què no ho pagaran les administracions publiques les despeses i drets de veu? Per quin set sous aquest elitisme? Què no esteim celebrant el 9 de juliol, s’Any de sa Desgràcia? Com sempre, l’oposició municipal sense reflexos davant un fet elitista…S’hauran venut per unes entrades els nostres regidors? Avui per avui, que el municipi és governat per un esqueix empeltat de populisme més que mai un concert d’aquesta avinentesa hauria de ser públic i gratuït. Apa, estic per posar els meus peus en remull no sé en quina font.
&&&
Ai, si haguéssim tingut la sort de tenir de professora de Lengua Castellana, en l’inacable EGB de Calós, a l’inefable ministre Bibiana Aito, entost del padre Uranga, que matxacava els aspectes gramaticals sense remei i és que no ens entrava res de res a uns caps durs com a macs com jo, avui per avui, escriuríem sense l’accent contradictori dels sexes. Diuen que hi ha una gramàtica universal; una gramàtica que, com una mar invisible, uneix i separa totes les llengües del planeta. Una gramàtica que incardina els desitjos i amaga les paures. No obstant, a jo, totes aquelles coses musicals que em va mostrar don Uranga m’han servit per anar per aquest món de déu sense gaire complexos.
&&&
De nits. Molt tard. Per la tele digital veig un documental sobre el Gato Pérez. El Ultimo Gato. Un film entretingut, divertit i polièdric. Visions i versions del cantant rumbero d’aquelles persones que el varen conèixer de més aprop. Mentrestant, mentre l’òliba planava de palmera en palmera, m’ha vingut a la memòria quan el Gato Pérez ens va visitar a la plaça de Toros de Son Oleo. Quin pollo epigramàtic no vam muntar amb el Chispas, el Nen, l’Osito, en Ricard, en Quel i tants d’altres… La festa rumbera posterior al concert, d’antologia i de crònica… La llei de la gravetat no perdona. I l’humor tampoc no retorna.
martes, 15 de julio de 2008
Estampes
Estampes
(Clavegueram) El Diari Balears de dia 29 de juny publicava l’article setmanal del professor Joan López que feia així: Aquesta Llengua Tan Clara. Habitualment aquells articles, uns dies després, són reproduïts per aquest periòdic. Idò, no sé per quin motiu aquest article esmentat no ha tingut la seva impressió i, és clar, he començat a divagar en allò del clavegueram de la premsa: aquells articles que són escrits per col·laboradors, i fins i tot, degudament abonats els honoraris si fos el cas, emperò, que no són publicats. No és res de l’altre món, per les xarxes de clavegueram de la premsa s’han perdut articles de Gregorio Morán en La Vanguardia, i també, alguns de Manolo Vázquez Montalbán foren extraviats en El País. Idò, aquesta no publicació fan més morbosos els sentits, significats o dobles realitats de les peces literàries. A vegades, tenen més importància pel que amaguen que no pas pel que realment diuen. Ja veurem què passa...
&&&
D’esquena a la paret vèiem passar els somnis davant les nostres vivències diürnes. D’esquena a la paret els amants es fumaven la nit sense acords.
&&&
Així com els catalans demanen les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. I estan en el seu dret més sagrat, idò, a noltros no ens aniria gens malament de saber i conèixer les balances fiscals en l’àmbit insular de Menorca, sobretot, conèixer a fons com el CIMe s’ha convertit en una corporació metropolitana més de Maó... Detalls. Xifres. El cor corcat de l’economia.
&&&
(Plagi) A les palpentes i amb un petit llapis, havia escrit fragments de sensacions i qualque sentència plena de sentit pedant. Vaig pensar: açò és massa perfecte perquè ho hagi escrit jo i, investigant a fons, eren calcamanies d’uns escrits d’Elias Canetti que no recordava haver llegit.
&&&
Per telèfon i, a la mala hora, n’Antoni Moll Camps em fa una recordança del 9 de juliol de l958, on sembla que va tocar fusta. Però avui, però avui, el que realment li interessa és col·locar les seves versions de les Odes d’Horaci que, en un premi de l’editorial Eumo de Vic, van quedar ben amunt, emperò, no prou per tenir una publicació assegurada, tot i que tenia en Feliu Formosa en el jurat qui empenyia carro.
&&&
Estiu 2008. No coneixíem Santandria amb una làmina d’aigua tan generosa per prendre banys de mar. En Celestí Alomar sabrà mantenir el pols ferm o claudicarà. Esperarem a veure venir o a gosar poder.
(Clavegueram) El Diari Balears de dia 29 de juny publicava l’article setmanal del professor Joan López que feia així: Aquesta Llengua Tan Clara. Habitualment aquells articles, uns dies després, són reproduïts per aquest periòdic. Idò, no sé per quin motiu aquest article esmentat no ha tingut la seva impressió i, és clar, he començat a divagar en allò del clavegueram de la premsa: aquells articles que són escrits per col·laboradors, i fins i tot, degudament abonats els honoraris si fos el cas, emperò, que no són publicats. No és res de l’altre món, per les xarxes de clavegueram de la premsa s’han perdut articles de Gregorio Morán en La Vanguardia, i també, alguns de Manolo Vázquez Montalbán foren extraviats en El País. Idò, aquesta no publicació fan més morbosos els sentits, significats o dobles realitats de les peces literàries. A vegades, tenen més importància pel que amaguen que no pas pel que realment diuen. Ja veurem què passa...
&&&
D’esquena a la paret vèiem passar els somnis davant les nostres vivències diürnes. D’esquena a la paret els amants es fumaven la nit sense acords.
&&&
Així com els catalans demanen les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. I estan en el seu dret més sagrat, idò, a noltros no ens aniria gens malament de saber i conèixer les balances fiscals en l’àmbit insular de Menorca, sobretot, conèixer a fons com el CIMe s’ha convertit en una corporació metropolitana més de Maó... Detalls. Xifres. El cor corcat de l’economia.
&&&
(Plagi) A les palpentes i amb un petit llapis, havia escrit fragments de sensacions i qualque sentència plena de sentit pedant. Vaig pensar: açò és massa perfecte perquè ho hagi escrit jo i, investigant a fons, eren calcamanies d’uns escrits d’Elias Canetti que no recordava haver llegit.
&&&
Per telèfon i, a la mala hora, n’Antoni Moll Camps em fa una recordança del 9 de juliol de l958, on sembla que va tocar fusta. Però avui, però avui, el que realment li interessa és col·locar les seves versions de les Odes d’Horaci que, en un premi de l’editorial Eumo de Vic, van quedar ben amunt, emperò, no prou per tenir una publicació assegurada, tot i que tenia en Feliu Formosa en el jurat qui empenyia carro.
&&&
Estiu 2008. No coneixíem Santandria amb una làmina d’aigua tan generosa per prendre banys de mar. En Celestí Alomar sabrà mantenir el pols ferm o claudicarà. Esperarem a veure venir o a gosar poder.
sábado, 12 de julio de 2008
Estampes
Estampes
Sant Joan encara em cruix. Sembla que perdré una ungla del dit d’un peu. Una mussola. Qualcú s’hauria d’atrevir amb el fet religiós d’aquesta festa i no pas amb l’origen religiós. L’actualitat de la creença i la praxis més extrema per esporgar les ombres del pecat... Tal vegada, en Mito Mascaró tengui prou corda antropològica... Jo sempre me n’havia refiat de n’Eduard Delgado de qui l’IME, quan arribi a la normalitat desitjada, hauria de rescatar els seus manuscrits de temàtica menorquina, així com han sabut fer amb Andreu Murillo.
&&&
Dissabte. Revista Brisas. Breu entrevista amb Cristóbal Serra. Aquest escriptor que no arribarà a savi com Ramon Llull ni Miquel Batllori pel propi malefici de baratar de llengua. A Cristóbal Serra li passa el mateix que a José Carlos Llop i Eduardo Jordà, han escrit en castellà per aconseguir ésser més universals, més llegits, més venuts, més coneguts, i han acabat en un provincianisme que no se’n surten. Encara que no agradi gens, idò, el dialecte és l’únic idioma directe amb els déus. Hom ha d’escriure amb la llengua que blasfema...
&&&
M’agradaria saber més anglès per fer una lectura més fluida i més pregona de la Correspondència de Williams Burroughs, anotada i editada per Oliver Harris. En la correspondència s’hi troba un Burroughs directe, animal i amb un enginy intel·lectual desconegut. No hi hauria cap editor en català, premeditadament ensabonat per qualque subvenció pública, que fés un cop de cap de publicar-lo...
&&&
Aquests dies li estic donant voltes: si fessin gerent de l’hospital Mateu Orfila al padre Macián. Quantes malalties no ens evitaríem? Pensem-hi! Estic segur que renunciaria als honoraris. Quin estalvi! No hi ha millor doctor que aquell qui no és pesseter.
&&&
En un breu interval de temps contemporani, trobar en una literatura; un Carles Riba, un JV Foix i un Gabriel Ferrater... Açò no són berbes! Aquests tres poetes que ens reeditaran aquest estiu. Enguany que els banys de mar són possibles a s’escaleta de na Filo i a altres roques de Santandria. Cada estiu procur retornar als poemes del trio esmentat. Per pouar coneixements. Per empeltar geologies mètriques i fer-ne de l’experiència moral una lírica disciplina.
&&& En Quel troba que hauria de parlar més de l’actualitat municipal, la qual cosa m’avorreix profundament. Esper amb delit morbós la columna Chiringuito-de-verano de Tomeu Gili, sobretot, per allò que més m’estim en la literatura periodística: la inversemblança. També, esperam asseguts l’article d’estiu, amb càrrega de profunditat, que ens alliberi en Quico López...
Sant Joan encara em cruix. Sembla que perdré una ungla del dit d’un peu. Una mussola. Qualcú s’hauria d’atrevir amb el fet religiós d’aquesta festa i no pas amb l’origen religiós. L’actualitat de la creença i la praxis més extrema per esporgar les ombres del pecat... Tal vegada, en Mito Mascaró tengui prou corda antropològica... Jo sempre me n’havia refiat de n’Eduard Delgado de qui l’IME, quan arribi a la normalitat desitjada, hauria de rescatar els seus manuscrits de temàtica menorquina, així com han sabut fer amb Andreu Murillo.
&&&
Dissabte. Revista Brisas. Breu entrevista amb Cristóbal Serra. Aquest escriptor que no arribarà a savi com Ramon Llull ni Miquel Batllori pel propi malefici de baratar de llengua. A Cristóbal Serra li passa el mateix que a José Carlos Llop i Eduardo Jordà, han escrit en castellà per aconseguir ésser més universals, més llegits, més venuts, més coneguts, i han acabat en un provincianisme que no se’n surten. Encara que no agradi gens, idò, el dialecte és l’únic idioma directe amb els déus. Hom ha d’escriure amb la llengua que blasfema...
&&&
M’agradaria saber més anglès per fer una lectura més fluida i més pregona de la Correspondència de Williams Burroughs, anotada i editada per Oliver Harris. En la correspondència s’hi troba un Burroughs directe, animal i amb un enginy intel·lectual desconegut. No hi hauria cap editor en català, premeditadament ensabonat per qualque subvenció pública, que fés un cop de cap de publicar-lo...
&&&
Aquests dies li estic donant voltes: si fessin gerent de l’hospital Mateu Orfila al padre Macián. Quantes malalties no ens evitaríem? Pensem-hi! Estic segur que renunciaria als honoraris. Quin estalvi! No hi ha millor doctor que aquell qui no és pesseter.
&&&
En un breu interval de temps contemporani, trobar en una literatura; un Carles Riba, un JV Foix i un Gabriel Ferrater... Açò no són berbes! Aquests tres poetes que ens reeditaran aquest estiu. Enguany que els banys de mar són possibles a s’escaleta de na Filo i a altres roques de Santandria. Cada estiu procur retornar als poemes del trio esmentat. Per pouar coneixements. Per empeltar geologies mètriques i fer-ne de l’experiència moral una lírica disciplina.
&&& En Quel troba que hauria de parlar més de l’actualitat municipal, la qual cosa m’avorreix profundament. Esper amb delit morbós la columna Chiringuito-de-verano de Tomeu Gili, sobretot, per allò que més m’estim en la literatura periodística: la inversemblança. També, esperam asseguts l’article d’estiu, amb càrrega de profunditat, que ens alliberi en Quico López...
Notes
1.
llegint la premsa d’avui, no he sabut escatir si, un expedient prou important com la modificació d’usos urbanístics del Polígon Industrial, va ser aprovat pel Ple o desestimat. I quins foren els posicionaments de cadascun dels partits polítics respecte aquest tema que hauria de tenir la cua de peix periodística que es mereix...
2.
entorn al tema de l’oncologia menorquina i la gestió de la sanitat pública hi ha molt de fil a tòrcer, em sembla que aquest diari no hauria de mirar cap una altra banda sinó investigar, dir les veritats als lectors fidels. No hi havia una certa envegeta, per la banda mallorquina, de l’oncologia efectuada a Menorca respecte a la que es ve aplicant a Mallorca??? I el doctor Gascón, com pot compaginar ésser cap d’urologia a l’hospital Mateu Orfila, i alhora, passar-se uns dies setmanals al Parlament sonant el pandero??? Açò no té cap ni peus! I com és que el doctor García Gasulla va plegar quan van anar mal dades i, ara que la cosa marxava, torna al torn...
3.
darrerament, pacients que tenien citació al Canal Salat pel mes de juny d’especialitats com neurologia estan rebent notificacions que la visita queda postergada fins el mes de desembre! Aquesta mena de coses s’han de denunciar, atès que els serveis sanitaris sinó hi ha una vigilància mediàtica s’adormen en el corporativisme...
apa, ja seguiré informant
llegint la premsa d’avui, no he sabut escatir si, un expedient prou important com la modificació d’usos urbanístics del Polígon Industrial, va ser aprovat pel Ple o desestimat. I quins foren els posicionaments de cadascun dels partits polítics respecte aquest tema que hauria de tenir la cua de peix periodística que es mereix...
2.
entorn al tema de l’oncologia menorquina i la gestió de la sanitat pública hi ha molt de fil a tòrcer, em sembla que aquest diari no hauria de mirar cap una altra banda sinó investigar, dir les veritats als lectors fidels. No hi havia una certa envegeta, per la banda mallorquina, de l’oncologia efectuada a Menorca respecte a la que es ve aplicant a Mallorca??? I el doctor Gascón, com pot compaginar ésser cap d’urologia a l’hospital Mateu Orfila, i alhora, passar-se uns dies setmanals al Parlament sonant el pandero??? Açò no té cap ni peus! I com és que el doctor García Gasulla va plegar quan van anar mal dades i, ara que la cosa marxava, torna al torn...
3.
darrerament, pacients que tenien citació al Canal Salat pel mes de juny d’especialitats com neurologia estan rebent notificacions que la visita queda postergada fins el mes de desembre! Aquesta mena de coses s’han de denunciar, atès que els serveis sanitaris sinó hi ha una vigilància mediàtica s’adormen en el corporativisme...
apa, ja seguiré informant
jueves, 12 de junio de 2008
Figures del nou-cents
Figures del nou-cents
(Quan retratar és una virtut)
En Miquel Angel Limón ha bastit un llibre amb papers dispersos que ha anat replegant d’ací i d’allà, gairebé, una majoria d’aquests papers rescatats, en un inici, eren conferències pronunciades que han passat pel sedàs de la reescriptura i ara són esdevinguts retrats de paper o retrats en paper. Passar de l’escrit inicial al format oral de la conferència per tornar, una altra volta emesa aquesta (en sales mig buides o mig plenes), de l’oralitat preconcebuda a ser un cos escrit comporta una sèrie d’inconvenients estilístics que l’autor ha de saber botar, posar-hi l’estil dels entrebancs: el corpus del missatge i també la imatge invertida com en el projector de les diapositives, i, alhora, saber sortint-se’n sense arrugues de les vibracions del mateix estil. Hom s’ha de creure el que escriu per llavors dir-ho en veu alta davant l’auditori. En Limón em sembla que ho aconsegueix i en aquestes catorze figures no ens proposa l’edifici conceptual d’uns homenots, ans si més no, ens deixa anar uns retrats de passaport prou enllestits. No pretén aixecar unes biografies gruixudes i de densa complexitat dels personatges tractats en cadascuna de les figures sinó que, en unes pinzellades de caràcter o en uns perfils de cantell, ens dóna a conèixer el personatge proposat i allò altre que ell en sap del cap-de-brot elegit, és clar que no sé si tot allò sabut o tan sols allò publicable. MA Limón té la virtut de l’elogi, a vegades, fins i tot, de l’elogi desmesurat. Per no fer perdre’ns l’interès del subjecte o per captivar la nostra curiositat (per no dormir-nos tampoc en l’acte de la conferència), l’escrivent Limón desenfoca la figura d’una manera hiperbòlica, intencionadament hiperbòlica. Aquest recurs pot semblar de plàstic (vull dir artificial), i així m’ho semblava en un principi que llegia els articles d’aquest autor. Llavors, poc a poquet, he anat copsant que aquest estil positiu davant el retrat de la figura, aquesta preconcepció positiva del missatge volgut, era una virtut per tots aquells qui com jo preferim el retrat destraler i l’estirabot del personatge. Perquè qualque dia hem de començar a parlar bé dels altres. Perquè qualque dia hem de deixar al marge la mala bava. No estic excessivament d’acord amb el pròleg de la presidenta Barceló, perquè, aquí no hi ha ningú imprescindible ni orginal, cadascú la campa així com pot, amb pressupost o sense. Perquè sense la presència d’aquestes figures, l’illa hagués seguint surant per unes altres lleis del joc surer. I en aquest present oncològic cal el rodolament de caps de gestors mediocres. Només per acabar, proposaria al retratista Limon i Pons que, temps endavant, quan el pressupost, les criatures i el temps ho permetin, ens deixi un altre replec d’aquells personatges populars dels seu poble d’Alaior (El Cordobés, En Catato, i tants d’altres, fins i tot, el nou vingut Portella, si calgués fer olla), estic plenament segur que serà la cosa més universal que faci en format paper.
(Quan retratar és una virtut)
En Miquel Angel Limón ha bastit un llibre amb papers dispersos que ha anat replegant d’ací i d’allà, gairebé, una majoria d’aquests papers rescatats, en un inici, eren conferències pronunciades que han passat pel sedàs de la reescriptura i ara són esdevinguts retrats de paper o retrats en paper. Passar de l’escrit inicial al format oral de la conferència per tornar, una altra volta emesa aquesta (en sales mig buides o mig plenes), de l’oralitat preconcebuda a ser un cos escrit comporta una sèrie d’inconvenients estilístics que l’autor ha de saber botar, posar-hi l’estil dels entrebancs: el corpus del missatge i també la imatge invertida com en el projector de les diapositives, i, alhora, saber sortint-se’n sense arrugues de les vibracions del mateix estil. Hom s’ha de creure el que escriu per llavors dir-ho en veu alta davant l’auditori. En Limón em sembla que ho aconsegueix i en aquestes catorze figures no ens proposa l’edifici conceptual d’uns homenots, ans si més no, ens deixa anar uns retrats de passaport prou enllestits. No pretén aixecar unes biografies gruixudes i de densa complexitat dels personatges tractats en cadascuna de les figures sinó que, en unes pinzellades de caràcter o en uns perfils de cantell, ens dóna a conèixer el personatge proposat i allò altre que ell en sap del cap-de-brot elegit, és clar que no sé si tot allò sabut o tan sols allò publicable. MA Limón té la virtut de l’elogi, a vegades, fins i tot, de l’elogi desmesurat. Per no fer perdre’ns l’interès del subjecte o per captivar la nostra curiositat (per no dormir-nos tampoc en l’acte de la conferència), l’escrivent Limón desenfoca la figura d’una manera hiperbòlica, intencionadament hiperbòlica. Aquest recurs pot semblar de plàstic (vull dir artificial), i així m’ho semblava en un principi que llegia els articles d’aquest autor. Llavors, poc a poquet, he anat copsant que aquest estil positiu davant el retrat de la figura, aquesta preconcepció positiva del missatge volgut, era una virtut per tots aquells qui com jo preferim el retrat destraler i l’estirabot del personatge. Perquè qualque dia hem de començar a parlar bé dels altres. Perquè qualque dia hem de deixar al marge la mala bava. No estic excessivament d’acord amb el pròleg de la presidenta Barceló, perquè, aquí no hi ha ningú imprescindible ni orginal, cadascú la campa així com pot, amb pressupost o sense. Perquè sense la presència d’aquestes figures, l’illa hagués seguint surant per unes altres lleis del joc surer. I en aquest present oncològic cal el rodolament de caps de gestors mediocres. Només per acabar, proposaria al retratista Limon i Pons que, temps endavant, quan el pressupost, les criatures i el temps ho permetin, ens deixi un altre replec d’aquells personatges populars dels seu poble d’Alaior (El Cordobés, En Catato, i tants d’altres, fins i tot, el nou vingut Portella, si calgués fer olla), estic plenament segur que serà la cosa més universal que faci en format paper.
viernes, 23 de mayo de 2008
Usos
Usos i polígon
Aquests darrers dies s’està parlant de la tramitació de l’expedient administratiu: una modificació puntual del pla general: Ampliar els usos urbanístics del Polígon Industrial no és cap disbarat, ans tot el contrari, és un encert polític. Així ho veig i així ho declar. Hi va haver una època, no gaire llunyana que es Polígon semblava un fort apatxe, amb una associació de propietaris de morro fort, que semblava havien de tenir més poder polític que no pas la pròpia administració local, mentrestant, la infrastructura bàsica d’aquella zona deixava molt que desitjar. No he entès mai perquè un polígon industrial no pot ésser un indret acollidor i amb una estètica de mínims acceptable. No he entès mai com un Ajuntament (governat per qualsevol dels colors polítics que us plagui) no ha tingut la cintura política i el coratge necessari per evitar l’especulació urbanística de sòl industrial, sòl comercial i de serveis, etc. Si qualcú tingués la curiositat de llegir-se els antecedents que han anat fossilitzant l’article 90 del Pgou faria tremolar. El lloguer de cadires seria garantit. Deixant el passat i tornant al present més immediat, idò, ampliar els usos urbanístics de l’actual polígon industrial no és una anècdota anacrònica sinó saber donar resposta a les activitats econòmiques que es venen desenvolupant a la nostra ciutat, i alhora, és una manera correcta de fer política. Hi ha complexos que no cap d’entendre i és que, tal vegada, no ho són.
Aquests darrers dies s’està parlant de la tramitació de l’expedient administratiu: una modificació puntual del pla general: Ampliar els usos urbanístics del Polígon Industrial no és cap disbarat, ans tot el contrari, és un encert polític. Així ho veig i així ho declar. Hi va haver una època, no gaire llunyana que es Polígon semblava un fort apatxe, amb una associació de propietaris de morro fort, que semblava havien de tenir més poder polític que no pas la pròpia administració local, mentrestant, la infrastructura bàsica d’aquella zona deixava molt que desitjar. No he entès mai perquè un polígon industrial no pot ésser un indret acollidor i amb una estètica de mínims acceptable. No he entès mai com un Ajuntament (governat per qualsevol dels colors polítics que us plagui) no ha tingut la cintura política i el coratge necessari per evitar l’especulació urbanística de sòl industrial, sòl comercial i de serveis, etc. Si qualcú tingués la curiositat de llegir-se els antecedents que han anat fossilitzant l’article 90 del Pgou faria tremolar. El lloguer de cadires seria garantit. Deixant el passat i tornant al present més immediat, idò, ampliar els usos urbanístics de l’actual polígon industrial no és una anècdota anacrònica sinó saber donar resposta a les activitats econòmiques que es venen desenvolupant a la nostra ciutat, i alhora, és una manera correcta de fer política. Hi ha complexos que no cap d’entendre i és que, tal vegada, no ho són.
jueves, 22 de mayo de 2008
Glopets
Grops i glopets
Aquests darrers dies estic llegint directives europees sobre l’aigua de consum i sobre les aigües residuals. Els geoestrategs o, entesos en la matèria, diuen que les properes guerres seran degudes a l’aigua entost del petroli. Veurem què passa... Sembla que sí que és cert que hi ha dos tipus de guerres: unes guerres motivades per les idees i unes altres motivades per les coses. Mentrestant, damunt la tauleta de nit, cada vespre, m’esperen les 474 pàgines del llibre H2O. Una Biografía Del Agua de Philip Ball (ed. Turner). Obra fonamental. Una bibliografia essencial. Mentrestant, el CIMe s’hi juga tot el seu prestigi en arranjar la problemàtica dels nitrats en l’aigua de consum. Temps enrere, quan el problema va saltar damunt les taules dels despatxos, les conselleries d’Agricultura i Medi Ambient no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Fóra convenient que les autoritats competents en l’etiquetatge suspenguessin cautelarment la denominació Reserva-de-la-Biosfera fins que la problemàtica existent relativa a la qualitat de l’aigua a l’illa fos resolta. Seria el més encertat per deixar de girar i girar la mata, i deixar de tirar pilotes fora. Idò, perdem l’etiqueta i guanyem en salut.
Aquests darrers dies estic llegint directives europees sobre l’aigua de consum i sobre les aigües residuals. Els geoestrategs o, entesos en la matèria, diuen que les properes guerres seran degudes a l’aigua entost del petroli. Veurem què passa... Sembla que sí que és cert que hi ha dos tipus de guerres: unes guerres motivades per les idees i unes altres motivades per les coses. Mentrestant, damunt la tauleta de nit, cada vespre, m’esperen les 474 pàgines del llibre H2O. Una Biografía Del Agua de Philip Ball (ed. Turner). Obra fonamental. Una bibliografia essencial. Mentrestant, el CIMe s’hi juga tot el seu prestigi en arranjar la problemàtica dels nitrats en l’aigua de consum. Temps enrere, quan el problema va saltar damunt les taules dels despatxos, les conselleries d’Agricultura i Medi Ambient no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Fóra convenient que les autoritats competents en l’etiquetatge suspenguessin cautelarment la denominació Reserva-de-la-Biosfera fins que la problemàtica existent relativa a la qualitat de l’aigua a l’illa fos resolta. Seria el més encertat per deixar de girar i girar la mata, i deixar de tirar pilotes fora. Idò, perdem l’etiqueta i guanyem en salut.
Pàrquing
Aparcaments
És fa difícil de predir com acabarà l’assumpte dels aparcaments col·lectius a Ciutadella. En un principi es nota a faltar una planificació urbanística. Sembla que el PGOU hauria de tenir en compte aquests equipaments per estacionar vehicles, emperò, la incertesa i la normativa caminen senders paral·lels o bisectrius, segons les circumstàncies. Així com estan les coses: els criteris no són gaire clars i les alternatives estan obertes a qualsevol cop de timó polític que es pugui donar. Mai se sap...
El que sí és un fet és que hi ha algunes places (cruïlles de carrers) o patis d’illa que, per la seva ubicació i superfície (l’urbanisme consentit o consumat), podrien ubicar un aparcament soterrat: plaça Menorca, plaça Empordà, plaça la Pau, plaça Dalt es Penyals, plaça des Pins, plaça del Príncep, etc... També s’ha de tenir en compte que no només hi ha la possibilitat d’ubicar els aparcaments en planta soterrani, també, es podrien construir edificis de planta baixa, planta primera i segona que es podrien destinar a places d’aparcament.
Per allò que diuen o deixen de dir els periòdics, sabem que el Bisbat, a més a més, de gestionar les nostres ànimes del purgatori estaria interessat en la gestió d’un pàrquing soterrani a la zona de la plaça la Pau. Suposam que la definitiva conclusió dels pactes urbanístico-econòmics entre Ajuntament i Bisbat seran beneficiosos per ambdues parts. No estic gaire tranquil...Si ens fixam en els antecedents, quan la nostra administració local va de pactar és per deixar-hi de guanyar a favor de l’interès general.
Aquests darrers dies s’han replegat firmes i signatures en contra del pàrquing soterrani a la plaça des Pins. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he abstès de firmar, perquè, abans d’estar en contra d’una alternativa, s’ha d’estudiar i meritar les altres alternatives possibles, i també, s’han de tenir en compte les propostes positives que genera o les negatives que evitaria (no serà la paràbola d’un escot que em faci corregir). Si volem una plaça des Born sense vehicles i que sigui peatonal, idò, s’haurà de sacrificar la plaça des Pins en aparcament soterrani, ara com ara, no hi veig altra opció. Una altra oportunitat és seguir com ara, tampoc no hi perdem res. Les restants places que podrien ubicar soterranis destinats a aparcaments, ensems, tindrien una superfície suficient per admetre un números de places prou engrescador per ser econòmicament factible?. La gestió d’un aparcament inferior a 200 places seria rendible i encaixaria un projecte de viabilitat econòmico-financer?... No ho sé. Abans de tot, cal recaptar informació prou admesa, i llavors, decidir-se políticament.
És fa difícil de predir com acabarà l’assumpte dels aparcaments col·lectius a Ciutadella. En un principi es nota a faltar una planificació urbanística. Sembla que el PGOU hauria de tenir en compte aquests equipaments per estacionar vehicles, emperò, la incertesa i la normativa caminen senders paral·lels o bisectrius, segons les circumstàncies. Així com estan les coses: els criteris no són gaire clars i les alternatives estan obertes a qualsevol cop de timó polític que es pugui donar. Mai se sap...
El que sí és un fet és que hi ha algunes places (cruïlles de carrers) o patis d’illa que, per la seva ubicació i superfície (l’urbanisme consentit o consumat), podrien ubicar un aparcament soterrat: plaça Menorca, plaça Empordà, plaça la Pau, plaça Dalt es Penyals, plaça des Pins, plaça del Príncep, etc... També s’ha de tenir en compte que no només hi ha la possibilitat d’ubicar els aparcaments en planta soterrani, també, es podrien construir edificis de planta baixa, planta primera i segona que es podrien destinar a places d’aparcament.
Per allò que diuen o deixen de dir els periòdics, sabem que el Bisbat, a més a més, de gestionar les nostres ànimes del purgatori estaria interessat en la gestió d’un pàrquing soterrani a la zona de la plaça la Pau. Suposam que la definitiva conclusió dels pactes urbanístico-econòmics entre Ajuntament i Bisbat seran beneficiosos per ambdues parts. No estic gaire tranquil...Si ens fixam en els antecedents, quan la nostra administració local va de pactar és per deixar-hi de guanyar a favor de l’interès general.
Aquests darrers dies s’han replegat firmes i signatures en contra del pàrquing soterrani a la plaça des Pins. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he abstès de firmar, perquè, abans d’estar en contra d’una alternativa, s’ha d’estudiar i meritar les altres alternatives possibles, i també, s’han de tenir en compte les propostes positives que genera o les negatives que evitaria (no serà la paràbola d’un escot que em faci corregir). Si volem una plaça des Born sense vehicles i que sigui peatonal, idò, s’haurà de sacrificar la plaça des Pins en aparcament soterrani, ara com ara, no hi veig altra opció. Una altra oportunitat és seguir com ara, tampoc no hi perdem res. Les restants places que podrien ubicar soterranis destinats a aparcaments, ensems, tindrien una superfície suficient per admetre un números de places prou engrescador per ser econòmicament factible?. La gestió d’un aparcament inferior a 200 places seria rendible i encaixaria un projecte de viabilitat econòmico-financer?... No ho sé. Abans de tot, cal recaptar informació prou admesa, i llavors, decidir-se políticament.
miércoles, 21 de mayo de 2008
jueves, 15 de mayo de 2008
lunes, 12 de mayo de 2008
viernes, 9 de mayo de 2008
9/maig/2008
Després del cafè amb llet, segons com l'ensaïmada fonia el sucre, sospitava que el dia que tenia al seu davant seria llarg. Com un dia sense pa.
viernes, 25 de abril de 2008
Grops
No anava a votar, però, era el més polític de tota la tertúlia. Sovint li sentien dir: Governi qui governi els daus seguiran estant marcats.
&&&
Una volta calada la closa de tortuga escèptica, els temporals no et faran recular.
&&&
Vaig combinant la lectura dels Carnets d’Albert Camus i els Cahiers de Paul Valéry. Les nits claregen abans d’hora quan la lectura arriba a cims inesperats. Hi ha lectures que només puc començar una volta arribada la fosca capvespral.
&&&
A vegades, moltes vegades, per començar una anotació, per fonamentar un breu assaig o un comentari qualsevol, solsament, em cal pensar en una paraula trobada a l’atzar (en un diccionari, en un prospecte, en una ressenya, en qualsevol paper, etc.), idò, serà aquella paraula polida pels pensaments qui em donarà i m’oferirà el to de la coa restant que esdevindrà escriptura. Un poema o una prosa. Tant se val.
&&&
La justícia espanyola ha baixat el llistó en els delictes de coll blanc. Han afluixat el pern de les condemnes. Van començar amb Javier de la Rosa, van seguir amb don Emilio Botín i han prosperat amb els Albertos... Tots han vist les rebaixes de prop. Quan no ha estat una Audiència ha estat el Suprem i, sinó, el Constitucional...Que no és el mateix robar des de dins que fer-ho des de fora. Qui ho tindrà més fotudet serà el Solitario, perquè, açò d’anar totsol i d’autònom per la vida, té les seves conseqüències penals. Tothom ho diu que l’egocentrisme és perjudicial per a la salut de les penes. Si el Solitario en tost d’escolar Eric Clapton a tota pastilla s’hagués quedat sentint en Luther Allison, tal vegada, els atenuants serien uns altres.
&&&
Esquivar l’oratge d’aquells dies sense lectures.
&&&
Sentir Vicent Andrés Estellés en la veu d’Ovidi Montllor, acompanyat a la guiterra per Toti Soler, és un prodigi de poesia... Les tenebres i, també els clams, voldrien tenir la tonalitat indescriptible d’una sonata encara inèdita.
&&& L’agenda regalada per cap d’any on vaig acumulant el peltret de pensaments, replec de sensacions i altres comentaris dissortats no tindrà prou pàgines per arribar a l’altra riba de l’any vinent. En qualsevol carnet allò més morbós és el que s’escriu i que es deixa de publicar.
&&&
Una volta calada la closa de tortuga escèptica, els temporals no et faran recular.
&&&
Vaig combinant la lectura dels Carnets d’Albert Camus i els Cahiers de Paul Valéry. Les nits claregen abans d’hora quan la lectura arriba a cims inesperats. Hi ha lectures que només puc començar una volta arribada la fosca capvespral.
&&&
A vegades, moltes vegades, per començar una anotació, per fonamentar un breu assaig o un comentari qualsevol, solsament, em cal pensar en una paraula trobada a l’atzar (en un diccionari, en un prospecte, en una ressenya, en qualsevol paper, etc.), idò, serà aquella paraula polida pels pensaments qui em donarà i m’oferirà el to de la coa restant que esdevindrà escriptura. Un poema o una prosa. Tant se val.
&&&
La justícia espanyola ha baixat el llistó en els delictes de coll blanc. Han afluixat el pern de les condemnes. Van començar amb Javier de la Rosa, van seguir amb don Emilio Botín i han prosperat amb els Albertos... Tots han vist les rebaixes de prop. Quan no ha estat una Audiència ha estat el Suprem i, sinó, el Constitucional...Que no és el mateix robar des de dins que fer-ho des de fora. Qui ho tindrà més fotudet serà el Solitario, perquè, açò d’anar totsol i d’autònom per la vida, té les seves conseqüències penals. Tothom ho diu que l’egocentrisme és perjudicial per a la salut de les penes. Si el Solitario en tost d’escolar Eric Clapton a tota pastilla s’hagués quedat sentint en Luther Allison, tal vegada, els atenuants serien uns altres.
&&&
Esquivar l’oratge d’aquells dies sense lectures.
&&&
Sentir Vicent Andrés Estellés en la veu d’Ovidi Montllor, acompanyat a la guiterra per Toti Soler, és un prodigi de poesia... Les tenebres i, també els clams, voldrien tenir la tonalitat indescriptible d’una sonata encara inèdita.
&&& L’agenda regalada per cap d’any on vaig acumulant el peltret de pensaments, replec de sensacions i altres comentaris dissortats no tindrà prou pàgines per arribar a l’altra riba de l’any vinent. En qualsevol carnet allò més morbós és el que s’escriu i que es deixa de publicar.
jueves, 24 de abril de 2008
Grops
No sé si llegiu els articles que publica Vicenç Frisas en El País o els reportatges de Alfonso Armada en l’Abc. Idò, mentre el renovat president Zapatero, s’omple la boca de parlar de pau i d’allò altre de l’aliança de les civilitzacions, el seu govern és el govern democràtic que ha autoritzat més venda d’armament convencional, gairebé, anam al capdavant en venda d’armament a països tercers, prèviament autoritzats per l’Usa, per dur a terme l’adquisició ludens. Fins allà on m’arriba l’enteniment, o fins allí on ens deixen arribar, sabem que les armes fabricades in Spain i venudes out Spain no són de joguet sinó de veritat, d’aquelles que si et poses al seu davant o, tens el descuit d’intercedir en la seva trajectòria, et tomben per sempre més. Idò, mentre el nou vingut president Zapatero ens vol fer creure que és un home-de-pau, un hom ha de dubtar i començar a pensar si no serà un home-de-palla. No hi ha res com el discurs de la hipocresia per entendre la retòrica del discurs polític. Perquè, posats a debatre les accions o a filar prim en l’ètica; ¿qui és més sanguinari aquell regidor que no condemna un acte terrorista o aquell president de govern que permet i fomenta la venda d’armes que aniran destinades, un dia o altre, a matar? Heus ací la hipocresia que s’esbrella...
miércoles, 23 de abril de 2008
Grops
Per eixugar el deute municipal només s’inventaran dues maneres: evitar de gastar (no tenir despeses, impossible tasca) i deixar de fer inversions que la població necessita (estrafalària situació) , o bé, l’altra opció: recaptar més i millor, és a dir, cercant aquelles bosses (de frau consentit) que no tributen i que haurien de tributar. Cercar la solidaritat tributària i fiscalitzar correctament. Idò, on es ve donant una insolidària tributació és en els immobles ubicats en sòl rústec (pensem que, una majoria d’edificis, han deixat de ser casetes d’estris per transformar-se en habitatges de primera o segona residència). Mentre, el tema urbanístic d’aquestes construccions en sòl rústec, es ve plantejant políticament i planejant urbanísticament: que si Pti, que si plans especials, que si plans parcials, que si persecucions judicials, etc., Convendria modificar la ponència de valors del cadastre i fer encabir una tributació factible en Ibi, sobretot, el que és l’ocupació urbana dels terrenys. Si partim que existeixen 800 construccions en rústec en el nostre terme municipal, si suposam que aquestes construccions tenen un promig de 90 m2 de construït, idò, el resultat són 71.000 m2 de superfície urbana en sòl rústec. Ara només cal posar la xifra que ha de tributar cadascun d’aquests metres quadrats. O potser haurem de seguir escoltant la cançó del vot captiu que representa aquesta bossa de construccions... Qualsevol espavilat en números sap que hi ha una petita mina que no tributa en aquest assumpte, emperò, en temps de deutes, els actuals responsables no haurien de seguir mirant cap a una altra banda. Sembla.
lunes, 21 de abril de 2008
Grops i esquerdes
Grops i esquerdes
(Emboscada) Un delinqüent que no va ser jutjat per ser vicepresident d’un govern com Alfonso Guerra, ara se’n surt demanant-se si Silvio Berlusconi no era pas un delinqüent. Com deim per Santandria: dos no es junten fins que et semblen. Qualcú hauria de demanar a aquest sinistre personatge del Psoe, encarregat de l’adreçador constitucional: qui era el padrí del seu fill? De qui era fillol? El caixer de Bettino Craxi qui va haver de plegar a l’exili de Tunícia, a la italiana manera, per evitar un real i inexorable l’empresonament...
&&&
(Moneda) Fa bé en JF López reivindicant en Gramsci. Mai havia estat tan vigent, diria més: sembla que mai ha deixat de ser vigent. El seu discurs. Les seves anàlisis. El compromís dels homes davant les injustícies d’aquells que exerceixen la gestió de la cosa pública. El compromís històric... Un compromís com les suaus i ondulants comes dels camps de Sardenya.
&&&
(Còctel) Els diaris de Cesare Pavese i les cartes des de la presó de Antonio Gramsci. Lletres de cendra. Lectures que em retornen a uns vins de collita.
&&&
De la literatura actual catalana no m’interessa gairebé res. O no estic al loro de les contemporànies obres que s’editen i que tenen interès literari. Les que vaig llegint no m’arriben. No m’interessen. Un tal Quim Monzó em cau de les mans...Potser degut a tanta normalització, la cosa s’ha trabucat. La millor promoció que es pot fer per a la literatura catalana, en l’actualitat extrema, és anar traduint allò que es produeix en altres literatures. Tenir versions catalanes de les altres literatures i esperar a veure venir. Qualque cosa s’esdevindrà. No us sembla?
&&&
Don Manolo vol un funeral d’Estat.
&&&
Capvespre passat estudiant una ploma trobada enmig del camí. De quin ocell serà? D’una tòrtola? D’un colom? O d’una òliba somnolent?
&&&
No perdre el guiat de les pregàries.
domingo, 20 de abril de 2008
sábado, 19 de abril de 2008
Berlusconi
Berlusconi ha tornat a guanyar les eleccions. Els italians pagaran manco impostos al cap de l’any. La pressió fiscal és inversament proporcional a la gestió pública del desencís... Perquè els italians voten pensant en/amb la butxaca i es deixen de foteses de si el candidat té els ulls blaus o si porta barba d’una setmana. El cor i els fetges per una altra ocasió... Els italians solen marcar la moda o les tendències de l’estètica. Qui, tenim per aquest país una gran admiració, sabem que són una màquina de reciclar-se i autoreciclar-se. Ells s’ho couen. Ells s’ho maneguen. Com deia en Pla (o si no ho deia ho hagués pogut dir) els italians s’arrangen tot solets. No obstant, el debat es deixa obert per aquells qui venguin darrere a estudiar la cosa: l’Estat ha de ser el garant del benestar, emperò, no el promotor a força d’impostar l’economia domèstica. Diguin el que diguin, Berlusconi ha guanyat límpidament el combat dels vots. En un dels debats televisats entre Zapatero i Rajoy, en Zapatero va amollar que Espanya havia avançat Itàlia en el Pib i altres metes econòmiques en la modernitat, no obstant, el Fmi corregia el president espanyol i ni aquest ni el vice Solbes han comunicat l’error ressonat. Altrament, si demanau pel carrer ningú no ha votat Berlusconi, el personal no en sap res, emperò, el cavaller ha sortit elegit. Quines coses que passen...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)