Figures del nou-cents

Figures del nou-cents
(Quan retratar és una virtut)
En Miquel Angel Limón ha bastit un llibre amb papers dispersos que ha anat replegant d’ací i d’allà, gairebé, una majoria d’aquests papers rescatats, en un inici, eren conferències pronunciades que han passat pel sedàs de la reescriptura i ara són esdevinguts retrats de paper o retrats en paper. Passar de l’escrit inicial al format oral de la conferència per tornar, una altra volta emesa aquesta (en sales mig buides o mig plenes), de l’oralitat preconcebuda a ser un cos escrit comporta una sèrie d’inconvenients estilístics que l’autor ha de saber botar, posar-hi l’estil dels entrebancs: el corpus del missatge i també la imatge invertida com en el projector de les diapositives, i, alhora, saber sortint-se’n sense arrugues de les vibracions del mateix estil. Hom s’ha de creure el que escriu per llavors dir-ho en veu alta davant l’auditori. En Limón em sembla que ho aconsegueix i en aquestes catorze figures no ens proposa l’edifici conceptual d’uns homenots, ans si més no, ens deixa anar uns retrats de passaport prou enllestits. No pretén aixecar unes biografies gruixudes i de densa complexitat dels personatges tractats en cadascuna de les figures sinó que, en unes pinzellades de caràcter o en uns perfils de cantell, ens dóna a conèixer el personatge proposat i allò altre que ell en sap del cap-de-brot elegit, és clar que no sé si tot allò sabut o tan sols allò publicable. MA Limón té la virtut de l’elogi, a vegades, fins i tot, de l’elogi desmesurat. Per no fer perdre’ns l’interès del subjecte o per captivar la nostra curiositat (per no dormir-nos tampoc en l’acte de la conferència), l’escrivent Limón desenfoca la figura d’una manera hiperbòlica, intencionadament hiperbòlica. Aquest recurs pot semblar de plàstic (vull dir artificial), i així m’ho semblava en un principi que llegia els articles d’aquest autor. Llavors, poc a poquet, he anat copsant que aquest estil positiu davant el retrat de la figura, aquesta preconcepció positiva del missatge volgut, era una virtut per tots aquells qui com jo preferim el retrat destraler i l’estirabot del personatge. Perquè qualque dia hem de començar a parlar bé dels altres. Perquè qualque dia hem de deixar al marge la mala bava. No estic excessivament d’acord amb el pròleg de la presidenta Barceló, perquè, aquí no hi ha ningú imprescindible ni orginal, cadascú la campa així com pot, amb pressupost o sense. Perquè sense la presència d’aquestes figures, l’illa hagués seguint surant per unes altres lleis del joc surer. I en aquest present oncològic cal el rodolament de caps de gestors mediocres. Només per acabar, proposaria al retratista Limon i Pons que, temps endavant, quan el pressupost, les criatures i el temps ho permetin, ens deixi un altre replec d’aquells personatges populars dels seu poble d’Alaior (El Cordobés, En Catato, i tants d’altres, fins i tot, el nou vingut Portella, si calgués fer olla), estic plenament segur que serà la cosa més universal que faci en format paper.