Nicolau Huguet

Nicolau Huguet
Em telefona mon pare per dir-me que l’ha telefonat en Toni Moll a qui l’havia trucat en Sito del Peri per comunicar-li que en Colau Huguet era mort. Jo no sé a qui telefonar, així que faré un paper. Els Huguets eren amics de mon pare i, de rebot, com no podia ser d’altra manera, jo m’hi faig fer amic. Eren en Joan i en Nicolau, dos germans ben avinguts i que es complementaven força. Quan anàvem as Migjorn que, era boni bé cada cap de setmana, a visitar a la família i quan ja era sonada l’hora de partir del diumenge fosquet, mumare ens enviava a cercar al pare que era fàcil de trobar: cap a la barberia dels Huguets som partits que petava la conversa i, si la cosa estava encesa, partíem fosc-fosca. En Colau tenia el do de la conversa. Jo no hi vaig veure mai cap televisor en aquella casa del carrer Major. Li deien en to despectiu Es Caixó. Emperò, no sé com ni com no, estaven assabentats de tot. En Joan ens sonava el violí i en Colau obria la porta del pati al cus perquè sortís, no podia aguantar les melodies d’aquell instrument de notes tan agudes, en canvi, quan sonava el fabiol menorquí (atès que el fabiol ciutadellenc no l’acabava de considerar un fabiol i, en tenia tota una teoria musicològica al respecte, que ni jo ni en Miquel Anglada vam aconseguir que ho posàs per escrit), sobretot, quan sonava el ball des còssil, aquell animaló es posava a ballar damunt les rajoles vermelles de la barberia. Després que en Joan partís d’aquest món, en Colau va agafar el relleu del seu germà i va procurar embellir la seva memòria i de servar tradicions encestrals. D’en Nicolau Huguet m’agradaria ressenyar la seva bonhomia. El seu bon rotllo. La capacitat de perdre el seu temps pels altres i per als altres. Una pena fonda la seva partida d’aquests dies sense paraules per aixecar l’enderrossall d’una necrològica. I a partir d’ara, on anirem a prendre una copeta d’espinal...