Grops

No anava a votar, però, era el més polític de tota la tertúlia. Sovint li sentien dir: Governi qui governi els daus seguiran estant marcats.
&&&
Una volta calada la closa de tortuga escèptica, els temporals no et faran recular.
&&&
Vaig combinant la lectura dels Carnets d’Albert Camus i els Cahiers de Paul Valéry. Les nits claregen abans d’hora quan la lectura arriba a cims inesperats. Hi ha lectures que només puc començar una volta arribada la fosca capvespral.
&&&
A vegades, moltes vegades, per començar una anotació, per fonamentar un breu assaig o un comentari qualsevol, solsament, em cal pensar en una paraula trobada a l’atzar (en un diccionari, en un prospecte, en una ressenya, en qualsevol paper, etc.), idò, serà aquella paraula polida pels pensaments qui em donarà i m’oferirà el to de la coa restant que esdevindrà escriptura. Un poema o una prosa. Tant se val.
&&&
La justícia espanyola ha baixat el llistó en els delictes de coll blanc. Han afluixat el pern de les condemnes. Van començar amb Javier de la Rosa, van seguir amb don Emilio Botín i han prosperat amb els Albertos... Tots han vist les rebaixes de prop. Quan no ha estat una Audiència ha estat el Suprem i, sinó, el Constitucional...Que no és el mateix robar des de dins que fer-ho des de fora. Qui ho tindrà més fotudet serà el Solitario, perquè, açò d’anar totsol i d’autònom per la vida, té les seves conseqüències penals. Tothom ho diu que l’egocentrisme és perjudicial per a la salut de les penes. Si el Solitario en tost d’escolar Eric Clapton a tota pastilla s’hagués quedat sentint en Luther Allison, tal vegada, els atenuants serien uns altres.
&&&
Esquivar l’oratge d’aquells dies sense lectures.
&&&
Sentir Vicent Andrés Estellés en la veu d’Ovidi Montllor, acompanyat a la guiterra per Toti Soler, és un prodigi de poesia... Les tenebres i, també els clams, voldrien tenir la tonalitat indescriptible d’una sonata encara inèdita.
&&& L’agenda regalada per cap d’any on vaig acumulant el peltret de pensaments, replec de sensacions i altres comentaris dissortats no tindrà prou pàgines per arribar a l’altra riba de l’any vinent. En qualsevol carnet allò més morbós és el que s’escriu i que es deixa de publicar.

Grops

No sé si llegiu els articles que publica Vicenç Frisas en El País o els reportatges de Alfonso Armada en l’Abc. Idò, mentre el renovat president Zapatero, s’omple la boca de parlar de pau i d’allò altre de l’aliança de les civilitzacions, el seu govern és el govern democràtic que ha autoritzat més venda d’armament convencional, gairebé, anam al capdavant en venda d’armament a països tercers, prèviament autoritzats per l’Usa, per dur a terme l’adquisició ludens. Fins allà on m’arriba l’enteniment, o fins allí on ens deixen arribar, sabem que les armes fabricades in Spain i venudes out Spain no són de joguet sinó de veritat, d’aquelles que si et poses al seu davant o, tens el descuit d’intercedir en la seva trajectòria, et tomben per sempre més. Idò, mentre el nou vingut president Zapatero ens vol fer creure que és un home-de-pau, un hom ha de dubtar i començar a pensar si no serà un home-de-palla. No hi ha res com el discurs de la hipocresia per entendre la retòrica del discurs polític. Perquè, posats a debatre les accions o a filar prim en l’ètica; ¿qui és més sanguinari aquell regidor que no condemna un acte terrorista o aquell president de govern que permet i fomenta la venda d’armes que aniran destinades, un dia o altre, a matar? Heus ací la hipocresia que s’esbrella...

Addenda

La flama de la lectura s'apagava i se'n tornava a encendre. Saber sortint-se'n.

23/abril/2008

Els llibres poden esperar.

Grops

Per eixugar el deute municipal només s’inventaran dues maneres: evitar de gastar (no tenir despeses, impossible tasca) i deixar de fer inversions que la població necessita (estrafalària situació) , o bé, l’altra opció: recaptar més i millor, és a dir, cercant aquelles bosses (de frau consentit) que no tributen i que haurien de tributar. Cercar la solidaritat tributària i fiscalitzar correctament. Idò, on es ve donant una insolidària tributació és en els immobles ubicats en sòl rústec (pensem que, una majoria d’edificis, han deixat de ser casetes d’estris per transformar-se en habitatges de primera o segona residència). Mentre, el tema urbanístic d’aquestes construccions en sòl rústec, es ve plantejant políticament i planejant urbanísticament: que si Pti, que si plans especials, que si plans parcials, que si persecucions judicials, etc., Convendria modificar la ponència de valors del cadastre i fer encabir una tributació factible en Ibi, sobretot, el que és l’ocupació urbana dels terrenys. Si partim que existeixen 800 construccions en rústec en el nostre terme municipal, si suposam que aquestes construccions tenen un promig de 90 m2 de construït, idò, el resultat són 71.000 m2 de superfície urbana en sòl rústec. Ara només cal posar la xifra que ha de tributar cadascun d’aquests metres quadrats. O potser haurem de seguir escoltant la cançó del vot captiu que representa aquesta bossa de construccions... Qualsevol espavilat en números sap que hi ha una petita mina que no tributa en aquest assumpte, emperò, en temps de deutes, els actuals responsables no haurien de seguir mirant cap a una altra banda. Sembla.

Grops i esquerdes

(Emboscada) Un delinqüent que no va ser jutjat per ser vicepresident d’un govern com Alfonso Guerra, ara se’n surt demanant-se si Silvio Berlusconi no era pas un delinqüent. Com deim per Santandria: dos no es junten fins que et semblen. Qualcú hauria de demanar a aquest sinistre personatge del Psoe, encarregat de l’adreçador constitucional: qui era el padrí del seu fill? De qui era fillol? El caixer de Bettino Craxi qui va haver de plegar a l’exili de Tunícia, a la italiana manera, per evitar un real i inexorable l’empresonament...

&&&

(Moneda) Fa bé en JF López reivindicant en Gramsci. Mai havia estat tan vigent, diria més: sembla que mai ha deixat de ser vigent. El seu discurs. Les seves anàlisis. El compromís dels homes davant les injustícies d’aquells que exerceixen la gestió de la cosa pública. El compromís històric... Un compromís com les suaus i ondulants comes dels camps de Sardenya.

&&&

(Còctel) Els diaris de Cesare Pavese i les cartes des de la presó de Antonio Gramsci. Lletres de cendra. Lectures que em retornen a uns vins de collita.

&&&

De la literatura actual catalana no m’interessa gairebé res. O no estic al loro de les contemporànies obres que s’editen i que tenen interès literari. Les que vaig llegint no m’arriben. No m’interessen. Un tal Quim Monzó em cau de les mans...Potser degut a tanta normalització, la cosa s’ha trabucat. La millor promoció que es pot fer per a la literatura catalana, en l’actualitat extrema, és anar traduint allò que es produeix en altres literatures. Tenir versions catalanes de les altres literatures i esperar a veure venir. Qualque cosa s’esdevindrà. No us sembla?

&&&

Don Manolo vol un funeral d’Estat.

&&&

Capvespre passat estudiant una ploma trobada enmig del camí. De quin ocell serà? D’una tòrtola? D’un colom? O d’una òliba somnolent?

&&&

No perdre el guiat de les pregàries.

21/4/2008

Somiava truites i pescava somnis.

Berlusconi

Berlusconi ha tornat a guanyar les eleccions. Els italians pagaran manco impostos al cap de l’any. La pressió fiscal és inversament proporcional a la gestió pública del desencís... Perquè els italians voten pensant en/amb la butxaca i es deixen de foteses de si el candidat té els ulls blaus o si porta barba d’una setmana. El cor i els fetges per una altra ocasió... Els italians solen marcar la moda o les tendències de l’estètica. Qui, tenim per aquest país una gran admiració, sabem que són una màquina de reciclar-se i autoreciclar-se. Ells s’ho couen. Ells s’ho maneguen. Com deia en Pla (o si no ho deia ho hagués pogut dir) els italians s’arrangen tot solets. No obstant, el debat es deixa obert per aquells qui venguin darrere a estudiar la cosa: l’Estat ha de ser el garant del benestar, emperò, no el promotor a força d’impostar l’economia domèstica. Diguin el que diguin, Berlusconi ha guanyat límpidament el combat dels vots. En un dels debats televisats entre Zapatero i Rajoy, en Zapatero va amollar que Espanya havia avançat Itàlia en el Pib i altres metes econòmiques en la modernitat, no obstant, el Fmi corregia el president espanyol i ni aquest ni el vice Solbes han comunicat l’error ressonat. Altrament, si demanau pel carrer ningú no ha votat Berlusconi, el personal no en sap res, emperò, el cavaller ha sortit elegit. Quines coses que passen...