Grops

No anava a votar, però, era el més polític de tota la tertúlia. Sovint li sentien dir: Governi qui governi els daus seguiran estant marcats.
&&&
Una volta calada la closa de tortuga escèptica, els temporals no et faran recular.
&&&
Vaig combinant la lectura dels Carnets d’Albert Camus i els Cahiers de Paul Valéry. Les nits claregen abans d’hora quan la lectura arriba a cims inesperats. Hi ha lectures que només puc començar una volta arribada la fosca capvespral.
&&&
A vegades, moltes vegades, per començar una anotació, per fonamentar un breu assaig o un comentari qualsevol, solsament, em cal pensar en una paraula trobada a l’atzar (en un diccionari, en un prospecte, en una ressenya, en qualsevol paper, etc.), idò, serà aquella paraula polida pels pensaments qui em donarà i m’oferirà el to de la coa restant que esdevindrà escriptura. Un poema o una prosa. Tant se val.
&&&
La justícia espanyola ha baixat el llistó en els delictes de coll blanc. Han afluixat el pern de les condemnes. Van començar amb Javier de la Rosa, van seguir amb don Emilio Botín i han prosperat amb els Albertos... Tots han vist les rebaixes de prop. Quan no ha estat una Audiència ha estat el Suprem i, sinó, el Constitucional...Que no és el mateix robar des de dins que fer-ho des de fora. Qui ho tindrà més fotudet serà el Solitario, perquè, açò d’anar totsol i d’autònom per la vida, té les seves conseqüències penals. Tothom ho diu que l’egocentrisme és perjudicial per a la salut de les penes. Si el Solitario en tost d’escolar Eric Clapton a tota pastilla s’hagués quedat sentint en Luther Allison, tal vegada, els atenuants serien uns altres.
&&&
Esquivar l’oratge d’aquells dies sense lectures.
&&&
Sentir Vicent Andrés Estellés en la veu d’Ovidi Montllor, acompanyat a la guiterra per Toti Soler, és un prodigi de poesia... Les tenebres i, també els clams, voldrien tenir la tonalitat indescriptible d’una sonata encara inèdita.
&&& L’agenda regalada per cap d’any on vaig acumulant el peltret de pensaments, replec de sensacions i altres comentaris dissortats no tindrà prou pàgines per arribar a l’altra riba de l’any vinent. En qualsevol carnet allò més morbós és el que s’escriu i que es deixa de publicar.