Estampes

Estampes

Sant Joan encara em cruix. Sembla que perdré una ungla del dit d’un peu. Una mussola. Qualcú s’hauria d’atrevir amb el fet religiós d’aquesta festa i no pas amb l’origen religiós. L’actualitat de la creença i la praxis més extrema per esporgar les ombres del pecat... Tal vegada, en Mito Mascaró tengui prou corda antropològica... Jo sempre me n’havia refiat de n’Eduard Delgado de qui l’IME, quan arribi a la normalitat desitjada, hauria de rescatar els seus manuscrits de temàtica menorquina, així com han sabut fer amb Andreu Murillo.

&&&
Dissabte. Revista Brisas. Breu entrevista amb Cristóbal Serra. Aquest escriptor que no arribarà a savi com Ramon Llull ni Miquel Batllori pel propi malefici de baratar de llengua. A Cristóbal Serra li passa el mateix que a José Carlos Llop i Eduardo Jordà, han escrit en castellà per aconseguir ésser més universals, més llegits, més venuts, més coneguts, i han acabat en un provincianisme que no se’n surten. Encara que no agradi gens, idò, el dialecte és l’únic idioma directe amb els déus. Hom ha d’escriure amb la llengua que blasfema...

&&&
M’agradaria saber més anglès per fer una lectura més fluida i més pregona de la Correspondència de Williams Burroughs, anotada i editada per Oliver Harris. En la correspondència s’hi troba un Burroughs directe, animal i amb un enginy intel·lectual desconegut. No hi hauria cap editor en català, premeditadament ensabonat per qualque subvenció pública, que fés un cop de cap de publicar-lo...

&&&
Aquests dies li estic donant voltes: si fessin gerent de l’hospital Mateu Orfila al padre Macián. Quantes malalties no ens evitaríem? Pensem-hi! Estic segur que renunciaria als honoraris. Quin estalvi! No hi ha millor doctor que aquell qui no és pesseter.

&&&
En un breu interval de temps contemporani, trobar en una literatura; un Carles Riba, un JV Foix i un Gabriel Ferrater... Açò no són berbes! Aquests tres poetes que ens reeditaran aquest estiu. Enguany que els banys de mar són possibles a s’escaleta de na Filo i a altres roques de Santandria. Cada estiu procur retornar als poemes del trio esmentat. Per pouar coneixements. Per empeltar geologies mètriques i fer-ne de l’experiència moral una lírica disciplina.

&&& En Quel troba que hauria de parlar més de l’actualitat municipal, la qual cosa m’avorreix profundament. Esper amb delit morbós la columna Chiringuito-de-verano de Tomeu Gili, sobretot, per allò que més m’estim en la literatura periodística: la inversemblança. També, esperam asseguts l’article d’estiu, amb càrrega de profunditat, que ens alliberi en Quico López...