Escorxa diària

Escorxa diària
(Dies refregits) Anava per titular aquesta columna Dies Escrits i, llavors, em vaig adonar que Ponç Pons ja tenia emprat el títol en alguns dels seus papers de premsa. Açò de posar títol sembla més important del que sembla. Les coses entren pels ulls i els títols dels escrits, també. Alguns cops hauré començat narracions que tan sols s’han quedat amb el títol inicial, era la cosa més salvable o irrenunciable. Quin favor literari no m’hauré fet, procurant naugrafar en la resta de la prosa.
&&&
Aquests dies hem llegit per la premsa que la concessió de la medalla d’or de la ciutat de Mahó a JM Quintana no tindrà la unanimitat política esperada. No crec pas que JM Quintana estigui per medallums ni medallams. O tal volta vagi equivocat i a l’home (independent davant les necessitats monetàries) l’hagi picat la pigota de les vanitats. I jo sense enterar-me. Els llibres que més admir de l’autor són aquelles obres historiogràfiques com Els Menorquins i l’Autonomia i Menorca Segle XX: de la Monarquina a la República…L’escriptura de l’assaig és allò més preuat que hi veig i he copsat d’aquest autor feiner. En la guia de la ciutat de Maó (ed. Columna) hi vaig trobar a faltar els factors de la vulgaritat, aquella cosa indescriptible que més m’estim; els detalls dels naufragis personals, etc., Açò del magnetisme dels metalls no ho he acabat d’entendre mai. Serà pel rovell?
&&&
Rèquiem. M’agraden els rèquiems i tota aquella música de caire mortuori Missa de difunts. L’encís del comiat. En vaig ésser un col·leccionista compulsiu. Rèquiems de Mozart, de Brhams, de Verdi, de Fauré, de Dvorak, de Keek, etc., en versions diverses i disperses d’intepretacions que anava comparant i contrastant així com eren sentides. No hi ha dubte. Els millors rèquiems són aquells que tu pots escoltar encara de cos present i que els altres no estan sentint per tu.
No entenc perquè estan tancant la plaça des Born. Per quin motiu estan excloent a la ciutadania, al poble en definitiva, que pugui escoltar aquest concert gratis? Què no ho pagaran les administracions publiques les despeses i drets de veu? Per quin set sous aquest elitisme? Què no esteim celebrant el 9 de juliol, s’Any de sa Desgràcia? Com sempre, l’oposició municipal sense reflexos davant un fet elitista…S’hauran venut per unes entrades els nostres regidors? Avui per avui, que el municipi és governat per un esqueix empeltat de populisme més que mai un concert d’aquesta avinentesa hauria de ser públic i gratuït. Apa, estic per posar els meus peus en remull no sé en quina font.
&&&
Ai, si haguéssim tingut la sort de tenir de professora de Lengua Castellana, en l’inacable EGB de Calós, a l’inefable ministre Bibiana Aito, entost del padre Uranga, que matxacava els aspectes gramaticals sense remei i és que no ens entrava res de res a uns caps durs com a macs com jo, avui per avui, escriuríem sense l’accent contradictori dels sexes. Diuen que hi ha una gramàtica universal; una gramàtica que, com una mar invisible, uneix i separa totes les llengües del planeta. Una gramàtica que incardina els desitjos i amaga les paures. No obstant, a jo, totes aquelles coses musicals que em va mostrar don Uranga m’han servit per anar per aquest món de déu sense gaire complexos.
&&&
De nits. Molt tard. Per la tele digital veig un documental sobre el Gato Pérez. El Ultimo Gato. Un film entretingut, divertit i polièdric. Visions i versions del cantant rumbero d’aquelles persones que el varen conèixer de més aprop. Mentrestant, mentre l’òliba planava de palmera en palmera, m’ha vingut a la memòria quan el Gato Pérez ens va visitar a la plaça de Toros de Son Oleo. Quin pollo epigramàtic no vam muntar amb el Chispas, el Nen, l’Osito, en Ricard, en Quel i tants d’altres… La festa rumbera posterior al concert, d’antologia i de crònica… La llei de la gravetat no perdona. I l’humor tampoc no retorna.