Nicolau Huguet

Nicolau Huguet
Em telefona mon pare per dir-me que l’ha telefonat en Toni Moll a qui l’havia trucat en Sito del Peri per comunicar-li que en Colau Huguet era mort. Jo no sé a qui telefonar, així que faré un paper. Els Huguets eren amics de mon pare i, de rebot, com no podia ser d’altra manera, jo m’hi faig fer amic. Eren en Joan i en Nicolau, dos germans ben avinguts i que es complementaven força. Quan anàvem as Migjorn que, era boni bé cada cap de setmana, a visitar a la família i quan ja era sonada l’hora de partir del diumenge fosquet, mumare ens enviava a cercar al pare que era fàcil de trobar: cap a la barberia dels Huguets som partits que petava la conversa i, si la cosa estava encesa, partíem fosc-fosca. En Colau tenia el do de la conversa. Jo no hi vaig veure mai cap televisor en aquella casa del carrer Major. Li deien en to despectiu Es Caixó. Emperò, no sé com ni com no, estaven assabentats de tot. En Joan ens sonava el violí i en Colau obria la porta del pati al cus perquè sortís, no podia aguantar les melodies d’aquell instrument de notes tan agudes, en canvi, quan sonava el fabiol menorquí (atès que el fabiol ciutadellenc no l’acabava de considerar un fabiol i, en tenia tota una teoria musicològica al respecte, que ni jo ni en Miquel Anglada vam aconseguir que ho posàs per escrit), sobretot, quan sonava el ball des còssil, aquell animaló es posava a ballar damunt les rajoles vermelles de la barberia. Després que en Joan partís d’aquest món, en Colau va agafar el relleu del seu germà i va procurar embellir la seva memòria i de servar tradicions encestrals. D’en Nicolau Huguet m’agradaria ressenyar la seva bonhomia. El seu bon rotllo. La capacitat de perdre el seu temps pels altres i per als altres. Una pena fonda la seva partida d’aquests dies sense paraules per aixecar l’enderrossall d’una necrològica. I a partir d’ara, on anirem a prendre una copeta d’espinal...

Notes d'estiu

(Insomni) Insomni d’una nit d’estiu: No puc dormir pensant amb el contingut de les 9 maletes que el senador Bárcenas se’n va endur de la tresoreria del carrer Gènova cap a casa seva. Ningú no l’ha denunciat per substracció de documentació privilegiada? Cap militant de base? Algun esmaperdut amb criteri? O només eren fotocòpies? Un simulacre de xantatge? Qui obtengui el contingut d’aquesta mina de les 9 maletes podrà esfondrar el partit en voler. En aquestes maletes hi ha el rovell de l’ou de qualsevol estratègia.

&&&


(Bárcenas) En Rajoy ha actuat a la gallega: deixant que la cosa es podrís davant les evidències, que s’anés podrint poc a poc, o que un cop de mar inventàs un altre temporal que no amarava, emperò, quan ha vist que les darreres intencions de vot enregistrades pel CIS afavorien el seu partit, ha deixat de fer el gallec i s’ha posat gallet donant un cop de timó. Aç mateix va fer Josemari Aznar amb en Cañellas quan el cas túnel de Sóller. Per arribar a la Moncloa s’han de fer sacrificis en les pròpies files; s’han de deixar amics a la cuneta. Aquestes coses dels sacrificis aixequen la moral de la tropa! I animen el cotarro polític de qui són de la corda escèptica. I que, d’una vegada per sempre, poden engrandir el graner de vots. Un cop de timó contra un cop de mar.

&&&


(Auba prima) Veure sortir el sol per damunt les parets d’esquena d’ase de Sant Francesc de sa Marjal: sensacions, imatges i transparències que hauran de romandre al tinter de l’escrivent. Na Saret em va ser categòrica: guarda’t el teu Umbral!

&&&


(Cultureta nostrada) No sé què passarà amb l’administració cultural de la nostra ciutat. Tampoc m’hi hauria d’entretenir gaire. Tenc altres voluntats de volada gallinàcia. Hem viscut tants de desencisos que ja no vindrà d’un altre. Amb pocs recursos materials i amb les idees clares es poden fer moltes coses i diverses actuacions que no brollaran de la massa encefàlica dels funcionaris, perquè tampoc és la seva funció de soca: una cosa és administrar/gestionar i una altra cosa ben diferent és planificar/promoure. Coses vistes fins ara: Vam anar del vedetisme de Joana Català al passotisme d’Avel•lí Casasnovas. Ara com ara, no hauríem de caure en l’elitisme. Seria el diploma que ens faltava! Quan m’hi pos a pensar: Només guard bones referències de la gestió cultural portada a terme, quan els pins feien magranes, per Joan Melià i Maria Juan. Caldria repassar les lliçons, i si més no, actualitzar-les als nostres temps.

&&&


(Terrorisme ètnic) Eta sempre ha estat, en els seus orígens i en la seva evolució, una cosa jesuítica, és a dir, que la seva solució també haurà de ser jesuítica. Fa molts d’anys que venim mantenint (Sciascia i jo) aquest axioma, però, ningú no escolta. Què hi farem?

Travessies

Dia 22 de novembre de 1945, Cesare Pavese escrivia en L’Ofici De Viure: No ens alliberem d’una cosa evitant-la, sinó només travessant-la.
A vegades li vaig donant corda a l’esmentada frase de les travessies o se’m cargola pels carreranys dels sentits, mentre prenc el primer cafè-amb-llet del matí, perquè, sempre he estat un fervent defensor d’evitar els problemes: d’anar a la meva bolla i que la força de gravetat o la inèrcia dels instants ja farà la resta. Evitar una cosa. Travessar una cosa. Qualsevol sap què t’espera al pròxim capdecantó de viure... Nogensmenys, sabem que tornarem a ser estafats pel proper govern, no obstant, tossuts de mena, seguirem llegint els periòdics per copsar la temperatura de l’engalipada. Idò, travessem les coses que l’alba no farà inventari. Una altra vegada serà l’embolic fort.

Notes

Quan estic enrocat retorn a Les Mirsines de Miquel Bauçà.

&&&

Els doblers de la promoció turística es gasta amb una alegria que fa feredat. S’haurien d’establir alguns mecanismes de control, un control sever i responsable. El que mai he vist clar és l’eficàcia de la promoció turística, altrament és un subterfugi per anar pagant deutes i cobrint favors mitjançant factures. Algun exercici s’hauria d’evitar de fer promoció turística, tal vegada, es donaria el cas que sense invertir en promoció un sol euro vingués més o manco el mateix personal a gaudir de les vacances: coses dels costums, potser les xifres d’ocupació es mantindrien. Caldria provar-ho. Com deia Graham Greene els turistes es mouen per tres factors combinats: sol, alegria i cervesa. I si a qualque il·lús es pensa que venen a veure sa Naveta des Tudons, idò, ben arribat sia (per la cosa col·lateral)...

&&&

(1989-2009) Vint anys després ens ha quedat la dita migjonera: contra Es Mercadal vivíem millor.

&&&

Josep Triay, en el fabulós glosat dels Darrers Dies celebrat a Ferreries el febrer de l’any 1978 ens va deixar aquesta perla:

Avui hem començat dejorn

I més prest podrem acabar

I amb aquesta vull saludar

Gent que he conegut des Migjorn,

Perquè jo també heu som

I mai n’he volgut renegar.

&&&

Constatar que en German Jover (sense cap certificat acreditatiu) parla molt millor el català de Menorca que no pas na Pilar Carbonero. Tot i així, una volta recuperada la nòmina de l’alcaldia, es podria assessorar per aquest falcat de filòlegs municipals que pagam sense saber per quin motiu aparent.

Notes

Et mires el prestatge de la biblioteca, tot sabent que molts llibres quedaran sense llegir. I no te'n recordes de les motivacions que et portaran a adquirir aquells llibres que ara et fan costa amunt, la seva lectura.

Imatges d'altri

(Menú d’estiu) Truita de patates, gaspatxo i a córrer petit. A vegades, també cau qualque meló d’estivada de la Vall.

&&&

(En dària) L’amic Portella cau del cavall i no convoca cap roda de premsa. Volem veure la ferida. Aquí hi ha cosa que falla. Mos ho hem de fer mirar. No pot anar així. El cap de premsa de l’Ajuntament d’Alaior hauria de comptar els dies del contracte. Allò que, en la mili de funcionari, en deien l’asfixiòmetre.

&&&

(Diumenge sense saliva) Es passava els dilluns, dimecres i divendres assessorant a Pilar Carbonero; i els dimarts, dijous i dissabtes aconsellant a Maite Salord, quan arribava el diumenge, la saliva era eixuta.

&&&

(Imatge) La imatge que els altres tenen de tu, sol esser allò que sol quedar. L’estigma de l’existència: tu no ets el que tu et penses que ets, si no allò altre que els altres diuen qui ets. Ni més ni manco. Ja et pots preocupar de corregir una tendència, de baratar un codi de conducta, de formatetjar unes condicions prèvies als actes viscuts. No val la pena. Els colors són els que hi ha al plat dels pinzells... La correcció no és possible. L’etiqueta està posada. El destí: un fòssil enregistrat. Els daus estan tirats i estan girant damunt el tauler del destí. Quan creia en la poesia, fa vint anys, vaig escriure un poema que començava així: RESTAURA LA IMATGE QUE AVUI TENEN DE TU..., o tal volta, feia així: restaura avui la imatge que tenen de tu.

Tot plegat venia a compte perquè, aquests darrers dies, quan l’avorriment intel·lectual toca credo, he estat redactant un assaig sobre els glosadors menorquins i així com es veien els uns dels altres, entre els glosadors. I la cosa dóna per corda amollada. Per no avorrir més, en posaré uns exemples. Aquestes gloses parlaven i anaven dirigides a l’Amo de Son Mascaró: Toni Olives Barber (el number one menorquí mentre no es demostri el contrari):

Miquel Ametler:

I per cantar sou un artista,

i també molt intel·ligent,

prò, en veure una persona trista,

tot d’una, vos posau content,

i almenos, davant sa gent

i procurau rallar amb més vista.

I si voleu passam revista

i així sabreu lo que tenc.

Josep Triay:

I en Toniet és aixuixí:

germanets, l’heu d’escoltar.

Que ell en de poder punxir,

tot content ja sol quedar.

I a n’Ametler en va mostrar

i ja no s’hi pot cantar-hi.

Antoni Olives:

I crec que hau dit sa veritat

i que jo tenc es cap un poc dur

i d’açò n’estic ben segur,

amb tots quan jo n’han cantat,

i en vàrios trastos he topat,

però no n’havia trobat cap

i mai de tan trasto com tu.

Notes

Enrocat amb els hexàmetres.

&&&

Té un bon ofici: no fa res.

&&&

En aquesta alçada de la pel·lícula, hom es faria tallar un dit del peu per aconseguir una jubilació anticipada, talment un soldat de la camorra japonesa.

&&&

Enguany sí que toca: en Bep Portella de Caixer Batle a la ciutat d’Ihalor. Desconec el protocols de les festes de St. Llorenç. Seran un refregit en diversos olis? Ara, només enguany, es podrà tancar el cercle que s’havia obert durant la batlia del senyor Escudero temps ha, quan els setembres criaven records en forma de corbs. Jo, que som molt bo d’alegrar, quan veig un ciutadellenc que qualca ja em solec posar content; encara que només qualqui de pensament. Anar tancant cercles cap a la circumferència total.

&&&

El sexe i la mort tenen el mateix pany. Cal no equivocar-se de porta o, ensems, no perdre les claus.

&&&

(Gosadia) Qui es pot permetre el luxe de ser nostàlgic?

&&&

A Cala Molí (o Cala Molins) m’hi sobren els xalets que mos tapen les penyes de Montgofre; els de l’altra banda deuen pensar el mateix d’aquest edifici. Fideuà excel·lent. Vi gairebé gloriós. Terrassa amb panoràmica. Quan partim cap a casa no m’han fet cap retret. N’estic aprenent d’açò de ser sociable.