Cambra de xaloc

Nicolau Huguet

2009-12-11T02:53:00.000-08:00

Nicolau Huguet
Em telefona mon pare per dir-me que l’ha telefonat en Toni Moll a qui l’havia trucat en Sito del Peri per comunicar-li que en Colau Huguet era mort. Jo no sé a qui telefonar, així que faré un paper. Els Huguets eren amics de mon pare i, de rebot, com no podia ser d’altra manera, jo m’hi faig fer amic. Eren en Joan i en Nicolau, dos germans ben avinguts i que es complementaven força. Quan anàvem as Migjorn que, era boni bé cada cap de setmana, a visitar a la família i quan ja era sonada l’hora de partir del diumenge fosquet, mumare ens enviava a cercar al pare que era fàcil de trobar: cap a la barberia dels Huguets som partits que petava la conversa i, si la cosa estava encesa, partíem fosc-fosca. En Colau tenia el do de la conversa. Jo no hi vaig veure mai cap televisor en aquella casa del carrer Major. Li deien en to despectiu Es Caixó. Emperò, no sé com ni com no, estaven assabentats de tot. En Joan ens sonava el violí i en Colau obria la porta del pati al cus perquè sortís, no podia aguantar les melodies d’aquell instrument de notes tan agudes, en canvi, quan sonava el fabiol menorquí (atès que el fabiol ciutadellenc no l’acabava de considerar un fabiol i, en tenia tota una teoria musicològica al respecte, que ni jo ni en Miquel Anglada vam aconseguir que ho posàs per escrit), sobretot, quan sonava el ball des còssil, aquell animaló es posava a ballar damunt les rajoles vermelles de la barberia. Després que en Joan partís d’aquest món, en Colau va agafar el relleu del seu germà i va procurar embellir la seva memòria i de servar tradicions encestrals. D’en Nicolau Huguet m’agradaria ressenyar la seva bonhomia. El seu bon rotllo. La capacitat de perdre el seu temps pels altres i per als altres. Una pena fonda la seva partida d’aquests dies sense paraules per aixecar l’enderrossall d’una necrològica. I a partir d’ara, on anirem a prendre una copeta d’espinal...

Notes d'estiu

2009-10-02T07:57:00.001-07:00

(Insomni) Insomni d’una nit d’estiu: No puc dormir pensant amb el contingut de les 9 maletes que el senador Bárcenas se’n va endur de la tresoreria del carrer Gènova cap a casa seva. Ningú no l’ha denunciat per substracció de documentació privilegiada? Cap militant de base? Algun esmaperdut amb criteri? O només eren fotocòpies? Un simulacre de xantatge? Qui obtengui el contingut d’aquesta mina de les 9 maletes podrà esfondrar el partit en voler. En aquestes maletes hi ha el rovell de l’ou de qualsevol estratègia.

&&&

(Bárcenas) En Rajoy ha actuat a la gallega: deixant que la cosa es podrís davant les evidències, que s’anés podrint poc a poc, o que un cop de mar inventàs un altre temporal que no amarava, emperò, quan ha vist que les darreres intencions de vot enregistrades pel CIS afavorien el seu partit, ha deixat de fer el gallec i s’ha posat gallet donant un cop de timó. Aç mateix va fer Josemari Aznar amb en Cañellas quan el cas túnel de Sóller. Per arribar a la Moncloa s’han de fer sacrificis en les pròpies files; s’han de deixar amics a la cuneta. Aquestes coses dels sacrificis aixequen la moral de la tropa! I animen el cotarro polític de qui són de la corda escèptica. I que, d’una vegada per sempre, poden engrandir el graner de vots. Un cop de timó contra un cop de mar.

&&&

(Auba prima) Veure sortir el sol per damunt les parets d’esquena d’ase de Sant Francesc de sa Marjal: sensacions, imatges i transparències que hauran de romandre al tinter de l’escrivent. Na Saret em va ser categòrica: guarda’t el teu Umbral!

&&&

(Cultureta nostrada) No sé què passarà amb l’administració cultural de la nostra ciutat. Tampoc m’hi hauria d’entretenir gaire. Tenc altres voluntats de volada gallinàcia. Hem viscut tants de desencisos que ja no vindrà d’un altre. Amb pocs recursos materials i amb les idees clares es poden fer moltes coses i diverses actuacions que no brollaran de la massa encefàlica dels funcionaris, perquè tampoc és la seva funció de soca: una cosa és administrar/gestionar i una altra cosa ben diferent és planificar/promoure. Coses vistes fins ara: Vam anar del vedetisme de Joana Català al passotisme d’Avel•lí Casasnovas. Ara com ara, no hauríem de caure en l’elitisme. Seria el diploma que ens faltava! Quan m’hi pos a pensar: Només guard bones referències de la gestió cultural portada a terme, quan els pins feien magranes, per Joan Melià i Maria Juan. Caldria repassar les lliçons, i si més no, actualitzar-les als nostres temps.

&&&

(Terrorisme ètnic) Eta sempre ha estat, en els seus orígens i en la seva evolució, una cosa jesuítica, és a dir, que la seva solució també haurà de ser jesuítica. Fa molts d’anys que venim mantenint (Sciascia i jo) aquest axioma, però, ningú no escolta. Què hi farem?

Travessies

2009-09-19T23:24:00.000-07:00

Dia 22 de novembre de 1945, Cesare Pavese escrivia en L’Ofici De Viure: No ens alliberem d’una cosa evitant-la, sinó només travessant-la.
A vegades li vaig donant corda a l’esmentada frase de les travessies o se’m cargola pels carreranys dels sentits, mentre prenc el primer cafè-amb-llet del matí, perquè, sempre he estat un fervent defensor d’evitar els problemes: d’anar a la meva bolla i que la força de gravetat o la inèrcia dels instants ja farà la resta. Evitar una cosa. Travessar una cosa. Qualsevol sap què t’espera al pròxim capdecantó de viure... Nogensmenys, sabem que tornarem a ser estafats pel proper govern, no obstant, tossuts de mena, seguirem llegint els periòdics per copsar la temperatura de l’engalipada. Idò, travessem les coses que l’alba no farà inventari. Una altra vegada serà l’embolic fort.

Notes

2009-09-19T12:15:00.000-07:00

Quan estic enrocat retorn a Les Mirsines de Miquel Bauçà.

&&&

Els doblers de la promoció turística es gasta amb una alegria que fa feredat. S’haurien d’establir alguns mecanismes de control, un control sever i responsable. El que mai he vist clar és l’eficàcia de la promoció turística, altrament és un subterfugi per anar pagant deutes i cobrint favors mitjançant factures. Algun exercici s’hauria d’evitar de fer promoció turística, tal vegada, es donaria el cas que sense invertir en promoció un sol euro vingués més o manco el mateix personal a gaudir de les vacances: coses dels costums, potser les xifres d’ocupació es mantindrien. Caldria provar-ho. Com deia Graham Greene els turistes es mouen per tres factors combinats: sol, alegria i cervesa. I si a qualque il·lús es pensa que venen a veure sa Naveta des Tudons, idò, ben arribat sia (per la cosa col·lateral)...

&&&

(1989-2009) Vint anys després ens ha quedat la dita migjonera: contra Es Mercadal vivíem millor.

&&&

Josep Triay, en el fabulós glosat dels Darrers Dies celebrat a Ferreries el febrer de l’any 1978 ens va deixar aquesta perla:

Avui hem començat dejorn

I més prest podrem acabar

I amb aquesta vull saludar

Gent que he conegut des Migjorn,

Perquè jo també heu som

I mai n’he volgut renegar.

&&&

Constatar que en German Jover (sense cap certificat acreditatiu) parla molt millor el català de Menorca que no pas na Pilar Carbonero. Tot i així, una volta recuperada la nòmina de l’alcaldia, es podria assessorar per aquest falcat de filòlegs municipals que pagam sense saber per quin motiu aparent.

Notes

2009-09-19T08:13:00.000-07:00

Et mires el prestatge de la biblioteca, tot sabent que molts llibres quedaran sense llegir. I no te'n recordes de les motivacions que et portaran a adquirir aquells llibres que ara et fan costa amunt, la seva lectura.

Imatges d'altri

2009-09-18T07:24:00.000-07:00

(Menú d’estiu) Truita de patates, gaspatxo i a córrer petit. A vegades, també cau qualque meló d’estivada de la Vall.

&&&

(En dària) L’amic Portella cau del cavall i no convoca cap roda de premsa. Volem veure la ferida. Aquí hi ha cosa que falla. Mos ho hem de fer mirar. No pot anar així. El cap de premsa de l’Ajuntament d’Alaior hauria de comptar els dies del contracte. Allò que, en la mili de funcionari, en deien l’asfixiòmetre.

&&&

(Diumenge sense saliva) Es passava els dilluns, dimecres i divendres assessorant a Pilar Carbonero; i els dimarts, dijous i dissabtes aconsellant a Maite Salord, quan arribava el diumenge, la saliva era eixuta.

&&&

(Imatge) La imatge que els altres tenen de tu, sol esser allò que sol quedar. L’estigma de l’existència: tu no ets el que tu et penses que ets, si no allò altre que els altres diuen qui ets. Ni més ni manco. Ja et pots preocupar de corregir una tendència, de baratar un codi de conducta, de formatetjar unes condicions prèvies als actes viscuts. No val la pena. Els colors són els que hi ha al plat dels pinzells... La correcció no és possible. L’etiqueta està posada. El destí: un fòssil enregistrat. Els daus estan tirats i estan girant damunt el tauler del destí. Quan creia en la poesia, fa vint anys, vaig escriure un poema que començava així: RESTAURA LA IMATGE QUE AVUI TENEN DE TU..., o tal volta, feia així: restaura avui la imatge que tenen de tu.

Tot plegat venia a compte perquè, aquests darrers dies, quan l’avorriment intel·lectual toca credo, he estat redactant un assaig sobre els glosadors menorquins i així com es veien els uns dels altres, entre els glosadors. I la cosa dóna per corda amollada. Per no avorrir més, en posaré uns exemples. Aquestes gloses parlaven i anaven dirigides a l’Amo de Son Mascaró: Toni Olives Barber (el number one menorquí mentre no es demostri el contrari):

Miquel Ametler:

I per cantar sou un artista,

i també molt intel·ligent,

prò, en veure una persona trista,

tot d’una, vos posau content,

i almenos, davant sa gent

i procurau rallar amb més vista.

I si voleu passam revista

i així sabreu lo que tenc.

Josep Triay:

I en Toniet és aixuixí:

germanets, l’heu d’escoltar.

Que ell en de poder punxir,

tot content ja sol quedar.

I a n’Ametler en va mostrar

i ja no s’hi pot cantar-hi.

Antoni Olives:

I crec que hau dit sa veritat

i que jo tenc es cap un poc dur

i d’açò n’estic ben segur,

amb tots quan jo n’han cantat,

i en vàrios trastos he topat,

però no n’havia trobat cap

i mai de tan trasto com tu.

Notes

2009-09-18T00:46:00.000-07:00

Enrocat amb els hexàmetres.

&&&

Té un bon ofici: no fa res.

&&&

En aquesta alçada de la pel·lícula, hom es faria tallar un dit del peu per aconseguir una jubilació anticipada, talment un soldat de la camorra japonesa.

&&&

Enguany sí que toca: en Bep Portella de Caixer Batle a la ciutat d’Ihalor. Desconec el protocols de les festes de St. Llorenç. Seran un refregit en diversos olis? Ara, només enguany, es podrà tancar el cercle que s’havia obert durant la batlia del senyor Escudero temps ha, quan els setembres criaven records en forma de corbs. Jo, que som molt bo d’alegrar, quan veig un ciutadellenc que qualca ja em solec posar content; encara que només qualqui de pensament. Anar tancant cercles cap a la circumferència total.

&&&

El sexe i la mort tenen el mateix pany. Cal no equivocar-se de porta o, ensems, no perdre les claus.

&&&

(Gosadia) Qui es pot permetre el luxe de ser nostàlgic?

&&&

A Cala Molí (o Cala Molins) m’hi sobren els xalets que mos tapen les penyes de Montgofre; els de l’altra banda deuen pensar el mateix d’aquest edifici. Fideuà excel·lent. Vi gairebé gloriós. Terrassa amb panoràmica. Quan partim cap a casa no m’han fet cap retret. N’estic aprenent d’açò de ser sociable.

Escorxa diària

2008-07-15T09:39:00.002-07:00

Escorxa diària
(Dies refregits) Anava per titular aquesta columna Dies Escrits i, llavors, em vaig adonar que Ponç Pons ja tenia emprat el títol en alguns dels seus papers de premsa. Açò de posar títol sembla més important del que sembla. Les coses entren pels ulls i els títols dels escrits, també. Alguns cops hauré començat narracions que tan sols s’han quedat amb el títol inicial, era la cosa més salvable o irrenunciable. Quin favor literari no m’hauré fet, procurant naugrafar en la resta de la prosa.
&&&
Aquests dies hem llegit per la premsa que la concessió de la medalla d’or de la ciutat de Mahó a JM Quintana no tindrà la unanimitat política esperada. No crec pas que JM Quintana estigui per medallums ni medallams. O tal volta vagi equivocat i a l’home (independent davant les necessitats monetàries) l’hagi picat la pigota de les vanitats. I jo sense enterar-me. Els llibres que més admir de l’autor són aquelles obres historiogràfiques com Els Menorquins i l’Autonomia i Menorca Segle XX: de la Monarquina a la República…L’escriptura de l’assaig és allò més preuat que hi veig i he copsat d’aquest autor feiner. En la guia de la ciutat de Maó (ed. Columna) hi vaig trobar a faltar els factors de la vulgaritat, aquella cosa indescriptible que més m’estim; els detalls dels naufragis personals, etc., Açò del magnetisme dels metalls no ho he acabat d’entendre mai. Serà pel rovell?
&&&
Rèquiem. M’agraden els rèquiems i tota aquella música de caire mortuori Missa de difunts. L’encís del comiat. En vaig ésser un col·leccionista compulsiu. Rèquiems de Mozart, de Brhams, de Verdi, de Fauré, de Dvorak, de Keek, etc., en versions diverses i disperses d’intepretacions que anava comparant i contrastant així com eren sentides. No hi ha dubte. Els millors rèquiems són aquells que tu pots escoltar encara de cos present i que els altres no estan sentint per tu.
No entenc perquè estan tancant la plaça des Born. Per quin motiu estan excloent a la ciutadania, al poble en definitiva, que pugui escoltar aquest concert gratis? Què no ho pagaran les administracions publiques les despeses i drets de veu? Per quin set sous aquest elitisme? Què no esteim celebrant el 9 de juliol, s’Any de sa Desgràcia? Com sempre, l’oposició municipal sense reflexos davant un fet elitista…S’hauran venut per unes entrades els nostres regidors? Avui per avui, que el municipi és governat per un esqueix empeltat de populisme més que mai un concert d’aquesta avinentesa hauria de ser públic i gratuït. Apa, estic per posar els meus peus en remull no sé en quina font.
&&&
Ai, si haguéssim tingut la sort de tenir de professora de Lengua Castellana, en l’inacable EGB de Calós, a l’inefable ministre Bibiana Aito, entost del padre Uranga, que matxacava els aspectes gramaticals sense remei i és que no ens entrava res de res a uns caps durs com a macs com jo, avui per avui, escriuríem sense l’accent contradictori dels sexes. Diuen que hi ha una gramàtica universal; una gramàtica que, com una mar invisible, uneix i separa totes les llengües del planeta. Una gramàtica que incardina els desitjos i amaga les paures. No obstant, a jo, totes aquelles coses musicals que em va mostrar don Uranga m’han servit per anar per aquest món de déu sense gaire complexos.
&&&
De nits. Molt tard. Per la tele digital veig un documental sobre el Gato Pérez. El Ultimo Gato. Un film entretingut, divertit i polièdric. Visions i versions del cantant rumbero d’aquelles persones que el varen conèixer de més aprop. Mentrestant, mentre l’òliba planava de palmera en palmera, m’ha vingut a la memòria quan el Gato Pérez ens va visitar a la plaça de Toros de Son Oleo. Quin pollo epigramàtic no vam muntar amb el Chispas, el Nen, l’Osito, en Ricard, en Quel i tants d’altres… La festa rumbera posterior al concert, d’antologia i de crònica… La llei de la gravetat no perdona. I l’humor tampoc no retorna.

Estampes

2008-07-15T09:39:00.001-07:00

Estampes
(Clavegueram) El Diari Balears de dia 29 de juny publicava l’article setmanal del professor Joan López que feia així: Aquesta Llengua Tan Clara. Habitualment aquells articles, uns dies després, són reproduïts per aquest periòdic. Idò, no sé per quin motiu aquest article esmentat no ha tingut la seva impressió i, és clar, he començat a divagar en allò del clavegueram de la premsa: aquells articles que són escrits per col·laboradors, i fins i tot, degudament abonats els honoraris si fos el cas, emperò, que no són publicats. No és res de l’altre món, per les xarxes de clavegueram de la premsa s’han perdut articles de Gregorio Morán en La Vanguardia, i també, alguns de Manolo Vázquez Montalbán foren extraviats en El País. Idò, aquesta no publicació fan més morbosos els sentits, significats o dobles realitats de les peces literàries. A vegades, tenen més importància pel que amaguen que no pas pel que realment diuen. Ja veurem què passa...
&&&
D’esquena a la paret vèiem passar els somnis davant les nostres vivències diürnes. D’esquena a la paret els amants es fumaven la nit sense acords.
&&&
Així com els catalans demanen les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. I estan en el seu dret més sagrat, idò, a noltros no ens aniria gens malament de saber i conèixer les balances fiscals en l’àmbit insular de Menorca, sobretot, conèixer a fons com el CIMe s’ha convertit en una corporació metropolitana més de Maó... Detalls. Xifres. El cor corcat de l’economia.
&&&
(Plagi) A les palpentes i amb un petit llapis, havia escrit fragments de sensacions i qualque sentència plena de sentit pedant. Vaig pensar: açò és massa perfecte perquè ho hagi escrit jo i, investigant a fons, eren calcamanies d’uns escrits d’Elias Canetti que no recordava haver llegit.
&&&
Per telèfon i, a la mala hora, n’Antoni Moll Camps em fa una recordança del 9 de juliol de l958, on sembla que va tocar fusta. Però avui, però avui, el que realment li interessa és col·locar les seves versions de les Odes d’Horaci que, en un premi de l’editorial Eumo de Vic, van quedar ben amunt, emperò, no prou per tenir una publicació assegurada, tot i que tenia en Feliu Formosa en el jurat qui empenyia carro.
&&&
Estiu 2008. No coneixíem Santandria amb una làmina d’aigua tan generosa per prendre banys de mar. En Celestí Alomar sabrà mantenir el pols ferm o claudicarà. Esperarem a veure venir o a gosar poder.

Estampes

2008-07-12T03:03:00.001-07:00

Estampes

Sant Joan encara em cruix. Sembla que perdré una ungla del dit d’un peu. Una mussola. Qualcú s’hauria d’atrevir amb el fet religiós d’aquesta festa i no pas amb l’origen religiós. L’actualitat de la creença i la praxis més extrema per esporgar les ombres del pecat... Tal vegada, en Mito Mascaró tengui prou corda antropològica... Jo sempre me n’havia refiat de n’Eduard Delgado de qui l’IME, quan arribi a la normalitat desitjada, hauria de rescatar els seus manuscrits de temàtica menorquina, així com han sabut fer amb Andreu Murillo.

&&&
Dissabte. Revista Brisas. Breu entrevista amb Cristóbal Serra. Aquest escriptor que no arribarà a savi com Ramon Llull ni Miquel Batllori pel propi malefici de baratar de llengua. A Cristóbal Serra li passa el mateix que a José Carlos Llop i Eduardo Jordà, han escrit en castellà per aconseguir ésser més universals, més llegits, més venuts, més coneguts, i han acabat en un provincianisme que no se’n surten. Encara que no agradi gens, idò, el dialecte és l’únic idioma directe amb els déus. Hom ha d’escriure amb la llengua que blasfema...

&&&
M’agradaria saber més anglès per fer una lectura més fluida i més pregona de la Correspondència de Williams Burroughs, anotada i editada per Oliver Harris. En la correspondència s’hi troba un Burroughs directe, animal i amb un enginy intel·lectual desconegut. No hi hauria cap editor en català, premeditadament ensabonat per qualque subvenció pública, que fés un cop de cap de publicar-lo...

&&&
Aquests dies li estic donant voltes: si fessin gerent de l’hospital Mateu Orfila al padre Macián. Quantes malalties no ens evitaríem? Pensem-hi! Estic segur que renunciaria als honoraris. Quin estalvi! No hi ha millor doctor que aquell qui no és pesseter.

&&&
En un breu interval de temps contemporani, trobar en una literatura; un Carles Riba, un JV Foix i un Gabriel Ferrater... Açò no són berbes! Aquests tres poetes que ens reeditaran aquest estiu. Enguany que els banys de mar són possibles a s’escaleta de na Filo i a altres roques de Santandria. Cada estiu procur retornar als poemes del trio esmentat. Per pouar coneixements. Per empeltar geologies mètriques i fer-ne de l’experiència moral una lírica disciplina.

&&& En Quel troba que hauria de parlar més de l’actualitat municipal, la qual cosa m’avorreix profundament. Esper amb delit morbós la columna Chiringuito-de-verano de Tomeu Gili, sobretot, per allò que més m’estim en la literatura periodística: la inversemblança. També, esperam asseguts l’article d’estiu, amb càrrega de profunditat, que ens alliberi en Quico López...

Notes

2008-07-12T02:59:00.000-07:00

1.
llegint la premsa d’avui, no he sabut escatir si, un expedient prou important com la modificació d’usos urbanístics del Polígon Industrial, va ser aprovat pel Ple o desestimat. I quins foren els posicionaments de cadascun dels partits polítics respecte aquest tema que hauria de tenir la cua de peix periodística que es mereix...

2.
entorn al tema de l’oncologia menorquina i la gestió de la sanitat pública hi ha molt de fil a tòrcer, em sembla que aquest diari no hauria de mirar cap una altra banda sinó investigar, dir les veritats als lectors fidels. No hi havia una certa envegeta, per la banda mallorquina, de l’oncologia efectuada a Menorca respecte a la que es ve aplicant a Mallorca??? I el doctor Gascón, com pot compaginar ésser cap d’urologia a l’hospital Mateu Orfila, i alhora, passar-se uns dies setmanals al Parlament sonant el pandero??? Açò no té cap ni peus! I com és que el doctor García Gasulla va plegar quan van anar mal dades i, ara que la cosa marxava, torna al torn...

3.
darrerament, pacients que tenien citació al Canal Salat pel mes de juny d’especialitats com neurologia estan rebent notificacions que la visita queda postergada fins el mes de desembre! Aquesta mena de coses s’han de denunciar, atès que els serveis sanitaris sinó hi ha una vigilància mediàtica s’adormen en el corporativisme...
apa, ja seguiré informant

Figures del nou-cents

2008-06-12T23:49:00.000-07:00

Figures del nou-cents
(Quan retratar és una virtut)
En Miquel Angel Limón ha bastit un llibre amb papers dispersos que ha anat replegant d’ací i d’allà, gairebé, una majoria d’aquests papers rescatats, en un inici, eren conferències pronunciades que han passat pel sedàs de la reescriptura i ara són esdevinguts retrats de paper o retrats en paper. Passar de l’escrit inicial al format oral de la conferència per tornar, una altra volta emesa aquesta (en sales mig buides o mig plenes), de l’oralitat preconcebuda a ser un cos escrit comporta una sèrie d’inconvenients estilístics que l’autor ha de saber botar, posar-hi l’estil dels entrebancs: el corpus del missatge i també la imatge invertida com en el projector de les diapositives, i, alhora, saber sortint-se’n sense arrugues de les vibracions del mateix estil. Hom s’ha de creure el que escriu per llavors dir-ho en veu alta davant l’auditori. En Limón em sembla que ho aconsegueix i en aquestes catorze figures no ens proposa l’edifici conceptual d’uns homenots, ans si més no, ens deixa anar uns retrats de passaport prou enllestits. No pretén aixecar unes biografies gruixudes i de densa complexitat dels personatges tractats en cadascuna de les figures sinó que, en unes pinzellades de caràcter o en uns perfils de cantell, ens dóna a conèixer el personatge proposat i allò altre que ell en sap del cap-de-brot elegit, és clar que no sé si tot allò sabut o tan sols allò publicable. MA Limón té la virtut de l’elogi, a vegades, fins i tot, de l’elogi desmesurat. Per no fer perdre’ns l’interès del subjecte o per captivar la nostra curiositat (per no dormir-nos tampoc en l’acte de la conferència), l’escrivent Limón desenfoca la figura d’una manera hiperbòlica, intencionadament hiperbòlica. Aquest recurs pot semblar de plàstic (vull dir artificial), i així m’ho semblava en un principi que llegia els articles d’aquest autor. Llavors, poc a poquet, he anat copsant que aquest estil positiu davant el retrat de la figura, aquesta preconcepció positiva del missatge volgut, era una virtut per tots aquells qui com jo preferim el retrat destraler i l’estirabot del personatge. Perquè qualque dia hem de començar a parlar bé dels altres. Perquè qualque dia hem de deixar al marge la mala bava. No estic excessivament d’acord amb el pròleg de la presidenta Barceló, perquè, aquí no hi ha ningú imprescindible ni orginal, cadascú la campa així com pot, amb pressupost o sense. Perquè sense la presència d’aquestes figures, l’illa hagués seguint surant per unes altres lleis del joc surer. I en aquest present oncològic cal el rodolament de caps de gestors mediocres. Només per acabar, proposaria al retratista Limon i Pons que, temps endavant, quan el pressupost, les criatures i el temps ho permetin, ens deixi un altre replec d’aquells personatges populars dels seu poble d’Alaior (El Cordobés, En Catato, i tants d’altres, fins i tot, el nou vingut Portella, si calgués fer olla), estic plenament segur que serà la cosa més universal que faci en format paper.

Usos

2008-05-23T00:25:00.001-07:00

Usos i polígon

Aquests darrers dies s’està parlant de la tramitació de l’expedient administratiu: una modificació puntual del pla general: Ampliar els usos urbanístics del Polígon Industrial no és cap disbarat, ans tot el contrari, és un encert polític. Així ho veig i així ho declar. Hi va haver una època, no gaire llunyana que es Polígon semblava un fort apatxe, amb una associació de propietaris de morro fort, que semblava havien de tenir més poder polític que no pas la pròpia administració local, mentrestant, la infrastructura bàsica d’aquella zona deixava molt que desitjar. No he entès mai perquè un polígon industrial no pot ésser un indret acollidor i amb una estètica de mínims acceptable. No he entès mai com un Ajuntament (governat per qualsevol dels colors polítics que us plagui) no ha tingut la cintura política i el coratge necessari per evitar l’especulació urbanística de sòl industrial, sòl comercial i de serveis, etc. Si qualcú tingués la curiositat de llegir-se els antecedents que han anat fossilitzant l’article 90 del Pgou faria tremolar. El lloguer de cadires seria garantit. Deixant el passat i tornant al present més immediat, idò, ampliar els usos urbanístics de l’actual polígon industrial no és una anècdota anacrònica sinó saber donar resposta a les activitats econòmiques que es venen desenvolupant a la nostra ciutat, i alhora, és una manera correcta de fer política. Hi ha complexos que no cap d’entendre i és que, tal vegada, no ho són.

Glopets

2008-05-22T09:24:00.000-07:00

Grops i glopets
Aquests darrers dies estic llegint directives europees sobre l’aigua de consum i sobre les aigües residuals. Els geoestrategs o, entesos en la matèria, diuen que les properes guerres seran degudes a l’aigua entost del petroli. Veurem què passa... Sembla que sí que és cert que hi ha dos tipus de guerres: unes guerres motivades per les idees i unes altres motivades per les coses. Mentrestant, damunt la tauleta de nit, cada vespre, m’esperen les 474 pàgines del llibre H2O. Una Biografía Del Agua de Philip Ball (ed. Turner). Obra fonamental. Una bibliografia essencial. Mentrestant, el CIMe s’hi juga tot el seu prestigi en arranjar la problemàtica dels nitrats en l’aigua de consum. Temps enrere, quan el problema va saltar damunt les taules dels despatxos, les conselleries d’Agricultura i Medi Ambient no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Fóra convenient que les autoritats competents en l’etiquetatge suspenguessin cautelarment la denominació Reserva-de-la-Biosfera fins que la problemàtica existent relativa a la qualitat de l’aigua a l’illa fos resolta. Seria el més encertat per deixar de girar i girar la mata, i deixar de tirar pilotes fora. Idò, perdem l’etiqueta i guanyem en salut.

Pàrquing

2008-05-22T09:18:00.000-07:00

Aparcaments

És fa difícil de predir com acabarà l’assumpte dels aparcaments col·lectius a Ciutadella. En un principi es nota a faltar una planificació urbanística. Sembla que el PGOU hauria de tenir en compte aquests equipaments per estacionar vehicles, emperò, la incertesa i la normativa caminen senders paral·lels o bisectrius, segons les circumstàncies. Així com estan les coses: els criteris no són gaire clars i les alternatives estan obertes a qualsevol cop de timó polític que es pugui donar. Mai se sap...
El que sí és un fet és que hi ha algunes places (cruïlles de carrers) o patis d’illa que, per la seva ubicació i superfície (l’urbanisme consentit o consumat), podrien ubicar un aparcament soterrat: plaça Menorca, plaça Empordà, plaça la Pau, plaça Dalt es Penyals, plaça des Pins, plaça del Príncep, etc... També s’ha de tenir en compte que no només hi ha la possibilitat d’ubicar els aparcaments en planta soterrani, també, es podrien construir edificis de planta baixa, planta primera i segona que es podrien destinar a places d’aparcament.
Per allò que diuen o deixen de dir els periòdics, sabem que el Bisbat, a més a més, de gestionar les nostres ànimes del purgatori estaria interessat en la gestió d’un pàrquing soterrani a la zona de la plaça la Pau. Suposam que la definitiva conclusió dels pactes urbanístico-econòmics entre Ajuntament i Bisbat seran beneficiosos per ambdues parts. No estic gaire tranquil...Si ens fixam en els antecedents, quan la nostra administració local va de pactar és per deixar-hi de guanyar a favor de l’interès general.
Aquests darrers dies s’han replegat firmes i signatures en contra del pàrquing soterrani a la plaça des Pins. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he abstès de firmar, perquè, abans d’estar en contra d’una alternativa, s’ha d’estudiar i meritar les altres alternatives possibles, i també, s’han de tenir en compte les propostes positives que genera o les negatives que evitaria (no serà la paràbola d’un escot que em faci corregir). Si volem una plaça des Born sense vehicles i que sigui peatonal, idò, s’haurà de sacrificar la plaça des Pins en aparcament soterrani, ara com ara, no hi veig altra opció. Una altra oportunitat és seguir com ara, tampoc no hi perdem res. Les restants places que podrien ubicar soterranis destinats a aparcaments, ensems, tindrien una superfície suficient per admetre un números de places prou engrescador per ser econòmicament factible?. La gestió d’un aparcament inferior a 200 places seria rendible i encaixaria un projecte de viabilitat econòmico-financer?... No ho sé. Abans de tot, cal recaptar informació prou admesa, i llavors, decidir-se políticament.

20/maig/2008

2008-05-21T10:21:00.001-07:00

Es va treure els ulls abans d'haver de patir del cor.

14/maig/2008

2008-05-15T00:31:00.000-07:00

Hom enyorava aquells insomnis on la realitat era com una pintura hiperrealista.

11/maig/2008

2008-05-12T02:53:00.000-07:00

Fe i esperança
són les cantonades
on esperàvem la vida
que el temps no ha escrit.

9/maig/2008

2008-05-09T03:04:00.000-07:00

Després del cafè amb llet, segons com l'ensaïmada fonia el sucre, sospitava que el dia que tenia al seu davant seria llarg. Com un dia sense pa.

Grops

2008-04-25T08:18:00.000-07:00

No anava a votar, però, era el més polític de tota la tertúlia. Sovint li sentien dir: Governi qui governi els daus seguiran estant marcats.
&&&
Una volta calada la closa de tortuga escèptica, els temporals no et faran recular.
&&&
Vaig combinant la lectura dels Carnets d’Albert Camus i els Cahiers de Paul Valéry. Les nits claregen abans d’hora quan la lectura arriba a cims inesperats. Hi ha lectures que només puc començar una volta arribada la fosca capvespral.
&&&
A vegades, moltes vegades, per començar una anotació, per fonamentar un breu assaig o un comentari qualsevol, solsament, em cal pensar en una paraula trobada a l’atzar (en un diccionari, en un prospecte, en una ressenya, en qualsevol paper, etc.), idò, serà aquella paraula polida pels pensaments qui em donarà i m’oferirà el to de la coa restant que esdevindrà escriptura. Un poema o una prosa. Tant se val.
&&&
La justícia espanyola ha baixat el llistó en els delictes de coll blanc. Han afluixat el pern de les condemnes. Van començar amb Javier de la Rosa, van seguir amb don Emilio Botín i han prosperat amb els Albertos... Tots han vist les rebaixes de prop. Quan no ha estat una Audiència ha estat el Suprem i, sinó, el Constitucional...Que no és el mateix robar des de dins que fer-ho des de fora. Qui ho tindrà més fotudet serà el Solitario, perquè, açò d’anar totsol i d’autònom per la vida, té les seves conseqüències penals. Tothom ho diu que l’egocentrisme és perjudicial per a la salut de les penes. Si el Solitario en tost d’escolar Eric Clapton a tota pastilla s’hagués quedat sentint en Luther Allison, tal vegada, els atenuants serien uns altres.
&&&
Esquivar l’oratge d’aquells dies sense lectures.
&&&
Sentir Vicent Andrés Estellés en la veu d’Ovidi Montllor, acompanyat a la guiterra per Toti Soler, és un prodigi de poesia... Les tenebres i, també els clams, voldrien tenir la tonalitat indescriptible d’una sonata encara inèdita.
&&& L’agenda regalada per cap d’any on vaig acumulant el peltret de pensaments, replec de sensacions i altres comentaris dissortats no tindrà prou pàgines per arribar a l’altra riba de l’any vinent. En qualsevol carnet allò més morbós és el que s’escriu i que es deixa de publicar.

Grops

2008-04-24T13:01:00.000-07:00

No sé si llegiu els articles que publica Vicenç Frisas en El País o els reportatges de Alfonso Armada en l’Abc. Idò, mentre el renovat president Zapatero, s’omple la boca de parlar de pau i d’allò altre de l’aliança de les civilitzacions, el seu govern és el govern democràtic que ha autoritzat més venda d’armament convencional, gairebé, anam al capdavant en venda d’armament a països tercers, prèviament autoritzats per l’Usa, per dur a terme l’adquisició ludens. Fins allà on m’arriba l’enteniment, o fins allí on ens deixen arribar, sabem que les armes fabricades in Spain i venudes out Spain no són de joguet sinó de veritat, d’aquelles que si et poses al seu davant o, tens el descuit d’intercedir en la seva trajectòria, et tomben per sempre més. Idò, mentre el nou vingut president Zapatero ens vol fer creure que és un home-de-pau, un hom ha de dubtar i començar a pensar si no serà un home-de-palla. No hi ha res com el discurs de la hipocresia per entendre la retòrica del discurs polític. Perquè, posats a debatre les accions o a filar prim en l’ètica; ¿qui és més sanguinari aquell regidor que no condemna un acte terrorista o aquell president de govern que permet i fomenta la venda d’armes que aniran destinades, un dia o altre, a matar? Heus ací la hipocresia que s’esbrella...

Addenda

2008-04-24T04:41:00.000-07:00

La flama de la lectura s'apagava i se'n tornava a encendre. Saber sortint-se'n.

23/abril/2008

2008-04-23T23:43:00.000-07:00

Els llibres poden esperar.

Grops

2008-04-23T08:01:00.000-07:00

Per eixugar el deute municipal només s’inventaran dues maneres: evitar de gastar (no tenir despeses, impossible tasca) i deixar de fer inversions que la població necessita (estrafalària situació) , o bé, l’altra opció: recaptar més i millor, és a dir, cercant aquelles bosses (de frau consentit) que no tributen i que haurien de tributar. Cercar la solidaritat tributària i fiscalitzar correctament. Idò, on es ve donant una insolidària tributació és en els immobles ubicats en sòl rústec (pensem que, una majoria d’edificis, han deixat de ser casetes d’estris per transformar-se en habitatges de primera o segona residència). Mentre, el tema urbanístic d’aquestes construccions en sòl rústec, es ve plantejant políticament i planejant urbanísticament: que si Pti, que si plans especials, que si plans parcials, que si persecucions judicials, etc., Convendria modificar la ponència de valors del cadastre i fer encabir una tributació factible en Ibi, sobretot, el que és l’ocupació urbana dels terrenys. Si partim que existeixen 800 construccions en rústec en el nostre terme municipal, si suposam que aquestes construccions tenen un promig de 90 m2 de construït, idò, el resultat són 71.000 m2 de superfície urbana en sòl rústec. Ara només cal posar la xifra que ha de tributar cadascun d’aquests metres quadrats. O potser haurem de seguir escoltant la cançó del vot captiu que representa aquesta bossa de construccions... Qualsevol espavilat en números sap que hi ha una petita mina que no tributa en aquest assumpte, emperò, en temps de deutes, els actuals responsables no haurien de seguir mirant cap a una altra banda. Sembla.

Grops i esquerdes

2008-04-21T07:14:00.000-07:00

Grops i esquerdes

(Emboscada) Un delinqüent que no va ser jutjat per ser vicepresident d’un govern com Alfonso Guerra, ara se’n surt demanant-se si Silvio Berlusconi no era pas un delinqüent. Com deim per Santandria: dos no es junten fins que et semblen. Qualcú hauria de demanar a aquest sinistre personatge del Psoe, encarregat de l’adreçador constitucional: qui era el padrí del seu fill? De qui era fillol? El caixer de Bettino Craxi qui va haver de plegar a l’exili de Tunícia, a la italiana manera, per evitar un real i inexorable l’empresonament...

&&&

(Moneda) Fa bé en JF López reivindicant en Gramsci. Mai havia estat tan vigent, diria més: sembla que mai ha deixat de ser vigent. El seu discurs. Les seves anàlisis. El compromís dels homes davant les injustícies d’aquells que exerceixen la gestió de la cosa pública. El compromís històric... Un compromís com les suaus i ondulants comes dels camps de Sardenya.

&&&

(Còctel) Els diaris de Cesare Pavese i les cartes des de la presó de Antonio Gramsci. Lletres de cendra. Lectures que em retornen a uns vins de collita.

&&&

De la literatura actual catalana no m’interessa gairebé res. O no estic al loro de les contemporànies obres que s’editen i que tenen interès literari. Les que vaig llegint no m’arriben. No m’interessen. Un tal Quim Monzó em cau de les mans...Potser degut a tanta normalització, la cosa s’ha trabucat. La millor promoció que es pot fer per a la literatura catalana, en l’actualitat extrema, és anar traduint allò que es produeix en altres literatures. Tenir versions catalanes de les altres literatures i esperar a veure venir. Qualque cosa s’esdevindrà. No us sembla?

&&&

Don Manolo vol un funeral d’Estat.

&&&

Capvespre passat estudiant una ploma trobada enmig del camí. De quin ocell serà? D’una tòrtola? D’un colom? O d’una òliba somnolent?

&&&

No perdre el guiat de les pregàries.

21/4/2008

2008-04-20T23:41:00.000-07:00

Somiava truites i pescava somnis.

Berlusconi

2008-04-19T09:34:00.000-07:00

Berlusconi ha tornat a guanyar les eleccions. Els italians pagaran manco impostos al cap de l’any. La pressió fiscal és inversament proporcional a la gestió pública del desencís... Perquè els italians voten pensant en/amb la butxaca i es deixen de foteses de si el candidat té els ulls blaus o si porta barba d’una setmana. El cor i els fetges per una altra ocasió... Els italians solen marcar la moda o les tendències de l’estètica. Qui, tenim per aquest país una gran admiració, sabem que són una màquina de reciclar-se i autoreciclar-se. Ells s’ho couen. Ells s’ho maneguen. Com deia en Pla (o si no ho deia ho hagués pogut dir) els italians s’arrangen tot solets. No obstant, el debat es deixa obert per aquells qui venguin darrere a estudiar la cosa: l’Estat ha de ser el garant del benestar, emperò, no el promotor a força d’impostar l’economia domèstica. Diguin el que diguin, Berlusconi ha guanyat límpidament el combat dels vots. En un dels debats televisats entre Zapatero i Rajoy, en Zapatero va amollar que Espanya havia avançat Itàlia en el Pib i altres metes econòmiques en la modernitat, no obstant, el Fmi corregia el president espanyol i ni aquest ni el vice Solbes han comunicat l’error ressonat. Altrament, si demanau pel carrer ningú no ha votat Berlusconi, el personal no en sap res, emperò, el cavaller ha sortit elegit. Quines coses que passen...